En una entrevista a Vilaweb va dir que els mitjans li han silenciat el llibre.
L’han ignorat inclús mitjans en els quals jo hi col·laboro. És un llibre incòmode. No és políticament correcte. Si ho fos, hi hauria molts artistes que no hi he posat. Per exemple, Dalí i Plensa. No hi són perquè no formen part de l’ideal de museu que jo tinc. I, en canvi, n’hi ha d’altres que sí que hi són i que alguns pensaran que què coi hi fan, com ara Raurich, Pi de la Serra i Feliu de Lemus. També és polèmic que li hagi dedicat una sala a Subirachs, que critiqui Josep Pla com a escriptor d’art, que digui el que dic de Tàpies…
Anem a pams. És el seu cànon, valent per cert, de l’art català?
A mi l’editorial m’encarrega fer-lo, però jo no volia adoptar aquesta posició de jutge i ho vaig reconduir en un museu imaginari a la manera de Malraux, sota aquesta premissa: quin museu faria si pogués adquirir totes les obres disponibles, o no disponibles, perquè també n’he inclòs de perdudes. El llibre obre la porta a una manera diferent de mirar i de comprendre el nostre art. A l’abast de tothom, perquè tenim un problema: s’està fent una història de l’art per als historiadors de l’art i els seus col·legues. I, sobretot, és un relat desacomplexat. El nostre art medieval i el dels segles XIX i XX són extraordinaris i no hem de pensar que països del voltant en tenen de millors. No ens ho creiem. I tenim un MNAC deixat de la mà de déu que amb molt poc està fent una gran feina de reivindicació dels nostres artistes. Per fer un salt, en no més de cinc anys, hauria de tenir un pressupost anual per a adquisicions de com a mínim deu milions.
Tema Tàpies: el maleït monoteisme de l’art català?
Tàpies és, sens dubte, el que després de la Santíssima Trinitat, Picasso, Miró i Dalí, continua l’estela del gran artista català internacional. Ara bé, ell i una sèrie d’intel·lectuals que el segueixen creen una dictadura del gust que nega tota una generació que avui no és enlloc. Guinovart, Hernández Pijuan, Cardona Torrandell, De Sucre…, n’hi ha moltíssims que avui estan absolutament oblidats.
Com Subirachs. Són conscients els que van promoure els atacs contra la façana de la Passió de la Sagrada Família que el van destruir com a persona, ja no només com a artista?
Va ser tan fort que alguns dels líders d’aquella lamentable campanya se n’han penedit públicament. El temps el posarà al seu lloc, sobretot la seva etapa informalista. És que en aquest país han passat coses grosses. El tancament del Museu Clarà, per exemple. T’imagines que això hagués passat a França amb el Rodin? Seria un escàndol nacional, amb manifestacions al carrer. Aquí no va passar res.
Un altre dels artistes que defensa és Barceló.
És un dels grans. I se’l vol desprestigiar. En aquest país els èxits es toleren malament. He llegit coses increïbles sobre ell, com ara que és un artista pompier.
I acabem amb Josep Pla. No havíem quedat que va ser un aliat de l’art i dels artistes?
Jo no ho crec. Quan escriu de Manolo Hugué o de Gimeno, els utilitza en benefici propi. Hugué li interessa com a personatge per construir un homenot, però això no l’ajuda gens perquè el converteix en una caricatura. A Gimeno, li diu salvatge, anarquista, pintor de parets…, i és que li tenia mania perquè es va casar amb una pubilla de Torroella de la qual ell estava enamorat! Pla és el millor prosista del segle XX, però d’art no hi entenia res.
Els museus de tot el món estan farcits d’art català. Si pogués rescatar una de les peces emigrades, quina es quedaria?
Segurament el Sant Jordi i la princesa de Bernat Martorell, obra mestra del gòtic, que la teníem al Palau de la Generalitat i ara és al Chicago Art Institut. És una història dissortada.
Al llibre fa una sonora crítica a la indiferència que sent la població catalana per l’art i a la desídia dels polítics per promocionar-lo. Un mal crònic?
L’art no és a l’agenda política ni a la social. No és una prioritat. Ni, per contra del que s’ha dit, de la burgesia. Quan en van tenir l’oportunitat, no van comprar cap quadre dels impressionistes. Quan Salvador Riera va portar Basquiat, tampoc. Vivim en una societat en què els déus són els futbolistes, i els sacerdots que estan marcant el pols intel·lectual són els cuiners i els discjòqueis. Quan vas a les grans ciutats t’adones que Barcelona no juga en la lliga de l’art. Estem en una ciutat de províncies, des del punt de vista de l’art.
El panorama és desolador.
Anem directes, si ja no hi som, a un món sense cultura. Quedarà reduïda a unes elits, com passava en l’època medieval. Jo el que els dic als meus fills, i a tots els joves, és que no vagin a fer màsters d’empreses, de màrqueting… Això ho tindrà tothom! Han d’apostar per la cultura perquè no la tindrà ningú.
