per Artur Ramon | miradorarts.com
El temps es va aturar mentre mirava un petit bodegó de Morandi a Mòdena. Tres objectes geomètrics deixats litúrgicament sobre una taula i banyats per la llum de l’alba. Una revelació d’objectes quotidians que compareixien a l’altar de Déu per a celebrar allò més essencial que té la vida.
Em vaig preguntar d’on venia aquell llenguatge, i la resposta me la va donar el record de les pàgines llegides de Roberto Longhi, el millor crític d’art de la seva generació i un fi estilista. Longhi va ser amic de Morandi –el seu assaig necrològic Èxit Morandi és antològic– i estimava la seva pintura refinadament poètica.
El 1926, Longhi va publicar una monografia sobre Piero della Francesca que va retornar al mestre de Borgo Sansepolcro al mapa de la història de la pintura. Un text juvenil on desplega el seu llenguatge eloqüent, en el qual cristal·litzen les formes antigues de Vasari amb les analogies visuals de Baudelaire. Reivindica l’obra d’un mestre de la pintura avui referencial però que, el 1926, encara dormia el somni del l’oblit.
La gramàtica de Piero basada en l’obsessió per la geometria i la simetria dels colors, la intemporalitat de les seves figures hieràtiques i els primers experiments clarobscuristes que anticipen Caravaggio i Rembrandt no havien tingut fortuna crítica després de la seva mort. S’havia imposat la pintura antagònica, la maniera de Miquel Àngel, com a telonera del Barroc. La línia del classicisme dels Carracci i de Poussin, i la seva prolongació en el neoclassicisme no ajudarien a ressuscitar Piero d’entre els morts de la pintura.
El mateix dia que Colom posava els peus a Amèrica, Piero moria a la seva ciutat natal. Així es posava el punt final al Quattrocento. Passarien gairebé quatre segles i mig fins que Longhi recuperés el món misteriós de Piero della Francesca a nivell historiogràfic. Morandi, juntament amb Felice Casorati, Giorgio de Chirico i el primer Balthus entre d’altres, el farien seu a través de la pintura.
Després, el cinema també recordaria en Piero: només cal veure el darrer fotograma de L’avventura d’Antonioni, la pantalla partida en dos com a La flagel·lació o l’escena de la Reina de Saba davant el rei Salomó en el cicle de la Vera Creu pintat a les parets de Sant Francesc d’Arezzo. Com diu l’últim gran pintor viu, Miquel Barceló, la història de la pintura és una pedra plana rebotant en el mar.
A l’imatge: Piero della Francesca, La flagel·lació, 1486-1470. Palau Ducal d’Urbino.
