Hi ha vegades que cal desobeïr la voluntat paterna. Darwin ho va fer. El seu pare volia que fos un pastor protestant i Darwin li va fer cas fins que es va adonar que una manera d’arribar a Deu era observant la naturalesa. Amb vint-i-dos anys, es va embarcar en el Beagle, un vaixell de l’armada britànica que tenia la missió de realitzar prospeccions hidrogràfiques davant les costes d’America del Sud. Salpava del port de Plymouth el 31 de desembre de 1831 i no va tornar a trepitjar terra ferma fins el 16 de gener de 1832 després de dos mesos en alta mar banyat en vòmits. El jove pastor mai no hagués imaginat que aquell viatge hauria de canviar la seva història i menys la història de la humanitat. La frondositat de la naturalesa que va descobrir a la illa i la selva tropical amb les seves especies vegetals i animals el portaren a estudiar aquelles criatures com el fruit més preciós de la voluntat divina: un religiós amb ulls naturalistes. De totes les especies, la que menys li va interessar fou, segurament, la humana quan va descobrir l’esclavitut o els indigenes salvatges, la imatge dels quals fou l’embrió de la teoria de l’evolució de les especies, el descobriment que entre aquelles bèsties humanes de Terra de Foc i les animals no hi havia tanta distància. Tot el que va veure i recolectar li serví per a desenvolupar una teoria que canviaría la visió que fins llavors havia tingut la humanitat a l’hora de respondre a la pregunta: d’on venim?. La teoria de la sel.lecció natural, és a dir, de l’adaptació de les especies als habitats i la supervivència a través de l’acomplament duïa una altra teoria incrustada: la posició de l’èsser humà en la naturalesa. La teoria de la evolució natural porta a situar a l’èsser humà com una especie entre moltes, una més entre els primats, és a dir, que l’home ve del mono i només cal sortir al carrer, ara a l’estiu, per corraborar el que Darwin teoritzava. A partir de Darwin, l’home perd la gràcia divina que venia des de l’època paleocristiana fins a l’Edat Mitja i la centralitat que havia adquirit, per via divina i estètica, des del Renaixement. Amb Darwin, l’home perd la seva singularitat, és un mamífer més evolucionat de l’especie dels primats, ni més, ni menys. Ja no cal buscar els ancestres entre la noblesa més refinada d’Occident perquè el nostre primer pare fou un goril.la.
Cent cinquanta anys després de la publicació de L’origen de les especies, la teoria de l’evolució segueix vigent des de la biologia a la medicina passant pel canvi climàtic o la prevenció de la sida. La gran idea de Darwin fou la de la sel.lecció natural que explica no només la evolució biologica sobre l’origen de la vida sinó que explica també les estructures internes i el desenvolupament i conservació dels organismes, les aplicacions dels quals permeten prevenir malalties mutants com el càncer. I l’evolucionisme explica com l’home,-la culminació en l’evolució biològica- es desenvolupa avui en la societat, és a dir, com s’organitza i es mou en una xarxa de relacions on prima la manera d’aconseguir els màxims bens de consum possibles (la majòria dels quals innecessaris) amb el mínim esforç possible. En altres paraules, la situació actual, la societat i el món d’avui son el darrer eslabó en la cadena de l’evolució humana que va preveure Darwin. I això ho constatem diàriament. Possiblement, l’home avui ja no evoluciona sinó que involuciona, arribat al cim de la perfecció, l’especie es desintegra deborada per ella mateixa i es modifica regressivament. Només cal descobrir els habitats naturals i veure com l’home s’adapta a ell.
El meu amic Hòraci, de professió naturalista, ha heretat. Un oncle homosexual i ric l’ha fet hereu universal d’una fortuna que inclou una casa gran al Putxet i uns diners. La setmana passada vaig visitar-lo a la seva nova llar ja remodelada, un casalot gran com els que estiuejava la burguesia catalana de primers del segle passat quan el Putxet era un poble proper a la ciutat. Una gran vista sobre la ciutat de tons rosats i el mar al fons et dona la benvinguda. L’arquitectura és neoclásica amb aquesta tendència autòctona de voler ser sempre París. A través d’una porta palladiana, s’entra a un gran rebedor on el meu amic hi ha posat una escultura d’aquests contemporànies que son reviwals de les de Naum Gabo. Tot molt modern, ad hoc amb els temps insubstàncials que corren. Espais sortits de les revistes de decoració à la page: és a dir, el no-rés.
De tot el que vaig veure i que em va semblar que ja havia vist mil i una vegades, em va sorprendre, al pis de dalt, l’espai del despatx de l’oncle reconvertit per l’Horaci en un gabinet d’història natural. Cranis de lleona i de mico dialoguen amb papellones dissecades, vertebres de balena amb aquarel.les sortides d’un herbari antiquíssim. Puntes seques sortides de les il.lustracions del Bufón (que no és el porter de la sel.lecció italiana sino el gran naturalista del segle XVIII). I penjat al sostre, l’esquelet meravellós d’un cocodril. Llibres i petits quadrets de copies d’obres mestres de la pintura, molt reconeixibles: Velázquez, Tizià, Rubens. Fauna, flora i art. Un petit studiolo que és un homenatge a Darwin, l’espai on viurià a gust Nosferatu o Drácula. Somrient i egocèntric, l’Horaci em diu: “la més curiosa de les especies del meu gabinet de curiositats sóc jo”. Corresponc amb la mirada tot i que discrepo perquè em sembla una espècie de les més vulgars.
Sembla imposible que un home com l’Horaci que es capaç de recrear un món sortit de El laberinto del Fauno per a disfrutar-lo ell mateix, no hagi aconseguit imprimir a la resta de la casa la més lleu esgarrifança d’una personalitat, que hagi sucumbit a la dictadura del gust de les cretines revistes i els seus espais blancs orfes de memoria, on sembla que hagin robat o ideals per a una autopsia. Aquest és el drama del món d’avui: el descredit del passat combinat amb l’exaltació pueril de la contemporaneitat, sense adonar-nos que només és modern allò que diu alguna cosa nova sobre el que és àntic. Es a dir, sense la revisió de la tradició és impossible construir la modernitat, tot es produeix per causa-efecte, per acumulació d’història i no per la negació de la mateixa. La teoria de l’evolució o de la involució?
L’Horaci em demana que l’acompanyi a veure una caseta colindant que és on vivien abans els masovers i ara em diu que està mig abandonanda. M’avisa: “veuràs un cementiri dels records. No t’espantis.”
Això que m’anucia l’Horaci com a cementiri dels records e sona a la literatura de glucosa del bestsellerià Ruíz-Zafón. A més, penso que no m’espantaré veient el què m’avança. De fet, penso que no em puc espantar de veure el que veig sempre per qüestions professionals: els objectes abandonats després d’unes vides. Abans d’obrir la porta, s’excusa: “jo m’ho vaig trobar aixi quan vaig arribar i cal que ho arregli. Ho sé però no he tingut temps. Totes les coses de la familia han vingut a parar sempre a aquí”.
Entrem en una casa abandonada amb les finestres ofertes de bat a bat i els vidres trencats. Ens reb el cap dissecat d’un búfal abandonat sobre un matalàs amb sospitoses taques d’humitat. Al voltant d’aquest rebedor s’amonteguen infinitat d’objectes personals: cartes, postals, rebuts (veig una factura de Pertegaz per arreglar els botons d’un vestit), àlbums, mapes, trofeus de caça, mobles de brocanteur, vinils, llibres empolsegats, àlbums d’un avant-passat jugant a polo,tasses, coberts, caps dissecats, muntanyes d’objectes diversos tirats d’on sembla que en qualsevol moment pot saltar una rata grossa com un conill. Sí, tot abandonat i llançat en un contenidor de la memòria, del passat. No em vaig espantar perquè escenaris com aquells n’he vist uns quants. Recordo un pis a l’Eixample en una situació encara pitjor la propietaria de la qual estava al manicomi.
No em vaig espantar però si que vaig sortir d’allí trist. Se suposa que les generacions actuals tenim l’obligació de preservar la nostra història familiar a través dels records que estan en els objectes personals dels que ens van precedir. Molts el que fan es vendre-ho tot, si poguessín i tingués preu vendrien el cos i l’ànima del finat que tant estimaven. Veig que hi ha altres que decidieixen per llançar-ho tot a les escombraries d’aquesta casa abandonada: una vergonya. Com es possible arribar a aquests límits?. Només puc entendre-ho a través del culte a la modernitat que va associat al refuig de tot rastre de memòria, de tota petjada, de tot fil de continuitat amb el que les civilitzacions (quan erem civilitzats) construien, com la tela d’una aranya, les històries d’una vida, l’evolució de les especies. Darwin.
Es irònic: de la mateixa manera que l’Horaci té en en el seu gabinet de curiositats representada l’evolució de les especies a través de l’animalia, a la casa abandonada té representada la involució de la seva pròpia especie a través de la seva familia burguesa i buida, a través d’un paisatge immoral. Adorant la modernitat dels nous espais i temps, han pres la pitjor decisió possible amb el què han rebut: abandonar-ho com Crist a la creu.
Més enllà dels aprenentatges del batxillerat a l’ Institut Tècnic Eulàlia, on la professora de ciències naturals, la senyoreta Cot de cabells de plata, ens parlava de Darwin entre lepidòpters i minerals, la figura del naturista britànic no va tornar a la meva vida fins temps molt tard. Vaig anar a la mili de voluntari per poder combinar, tot i els dinou mesos que havia de complir, la obligació militar amb la vocació universitària, de manera que em vaig trobar estudiant a Darwin a primer de carrera de Geografia i Història mentre a la caserna del Bruc estudiava armament. Paradoxalment, m’introduïa en els estudis i l’observació darwiniana mentre al mateix temps estudiava els diferents tipus d’armament i les ordres en el combat. La evolució de les especies contra la involució de les mateixes. Creació contra destrucció. Pau contra guerra. Zetmes contra biología.
L’atzar va fer que un matí d’hivern del 1985 m’examinés entre uniformes verds i analitzés per escrit la forma de lluitar contra l’enemic amb la missió de retenir-lo i no desintegrar el grup fins que no estès la situació controlada mentre a la tarda baixava l’avinguda d’Aristides Maillol per arribar a la facultat on m’esperava el professor Josep Maria Fericgla i m’examinava oralment de Darwin i les seves teories. Ara retrobo la llibreta verda que m’acompanyà durant el servei, un quadern d’espirals descolorit i arrugat pel temps ple d’anotacions amb una lletra que no reconec com a meva. Sense adonar-me’n, m’havia convertit en una mena de Dr Jeckyll i Mr Hide i la sensació d’alliberament que em va produir aquell examen i poder parlar civilitzadament de Darwin com a contrapès de l’absurda cultura destructora del matí va ser una de les experiències més surrealistes que mai he viscut. De fet, vivia un temps ple de contradiccions, tenia 19 anys i m’havia de canviar tres vegades al dia per passar de l’uniforme de “faena” quan estava a la caserna al de “bonito” quan creuava l’Avinguda del Coronel González Tablas on vivia i de civil novament quan havia d’anar a la universitat o quedar amb la meva novia.
Pocs anys després la mili ja no fou obligatòria i m’hagués estalviat aquella comèdia absurda. De tot plegat, em quedo amb les sensacions d’aquell dia i amb la idea de Darwin com a catalitzador, i del darwinisme com una filosofia de vida encara vigent que ens pot ajudar a equilibrar el món i veure el futur amb més esperança, la mateixa que trobo,ara, entre les pàgines verdes d’aquesta llibreta on al final, entre anotacions d’ordre de combat i de la vida quotidiana (una cocacola llavors valia cinquanta pessetes) llegeixo la transcripció dels versos més bells de Neruda. Poesia i naturisme. L’evolució de les especies. Darwin.
Artur Ramon i Navarro
