miradorarts.com | per Artur Ramon
De tant fer-la servir, la paraula cultura ja no vol dir res; és una mera abstracció, un tòpic que serveix per contextualitzar tot, des de la democràcia fins a unes patates braves. Deriva del llatí cultus que alhora ve de la veu colere, és a dir, conrear.
La cultura, com qui treballa la terra, es conrea; és a dir, es sembra al llarg de la vida. No es pot comprar, ni transmetre com qui condensa la informació en un llapis de memòria per abocar-la en un altre ordinador.
La cultura tampoc es té com qui agafa un refredat. Ni es compra, ni es posseeix, s’adquireix en un llarg procés d’aprenentatge a través d’un triangle amb tres vèrtex: curiositat, passió i rigor. La nostra cultura neix, creix i mor amb nosaltres. En resolució, la nostra cultura som nosaltres, és el nostre vestit intel·lectual, i qui més té és qui menys ho llueix.
La vanitat, la petulància, la retòrica superficial i vàcua, la fraseologia estèril de xerrameca de fira, tan habituals avui, res hi tenen a veure; són el seu revers. Un dels llibres que haurien de ser de lectura obligatòria a les escoles és La utilidad de lo inútil (El Acantilado) del professor sicilià Nuccio Ordine, un assaig que aprofundeix sobre aquest assumpte.
El saber serveix per a eixamplar la nostra ànima, deia Montaigne, i per sort no té límits; ens fa feliços descobrint altres mons que no són els nostres, en un procés de formació sense fi. Montaigne contraposava el saber o el coneixement a la instrucció que, per a ell, només servia per a inflar l’ànima de vanitat. Es tractava de veure qui eren els més savis, no els més instruïts. Una cosa similar va explicar l’escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro en una de les seves Prosas apátridas (Seix Barral), tot distingint molt bé entre cultura i erudició en una cita que m’agrada molt:
“Què fàcil que és confondre cultura amb erudició. La cultura en realitat no depèn de l’acumulació de coneixements, fins i tot en diverses matèries, sinó de l’ordre que aquests coneixements guarden en la nostra memòria i de la presència d’aquests coneixements en el nostre comportament. Els coneixements d’un home culte poden no ser gaire nombrosos, però són harmònics, coherents, i, sobretot, estan relacionats entre si. En l’erudit, els coneixements semblen emmagatzemar-se en envans separats. En el culte es distribueixen d’acord amb un ordre interior que permet el seu bescanvi i la seva fructificació. Les seves lectures, les seves experiències es troben en fermentació i engendren contínuament nova riquesa: és com l’home que obre un compte amb interès. L’erudit, com l’avar, guarda el seu patrimoni en una mitja, on només hi cap la floridura i la repetició. En el primer cas, el coneixement engendra el coneixement. En el segon, el coneixement s’afegeix al coneixement. Un home que coneix al detall tot el teatre de Beaumarchais és un erudit, però culte és aquell que havent només llegit les noces de Fígaro s’adona de la relació que hi ha entre aquesta obra i la Revolució Francesa o entre el seu autor i els intel·lectuals de la nostra època. Per això mateix, el component d’una tribu primitiva que posseeix el món en deu nocions bàsiques és més culte que l’especialista en art sacre bizantí que no sap fregir un parell d’ous”.
PS. El llibre d’Ordine val menys de deu euros i no es pot comprar en cap de setmana. Perquè després diguin que la cultura és cara i prescindible.
