LA VANGUARDIA
Cultura|s, 19/05/2018
Des del 1977, el 18 de maig se celebra el dia internacional dels Museus. Avui centres d’arreu del món viuran una Nit plena d’activitats. És un bon moment per repensar l’actualitat d’aquests temples de l’art.
Dies abans de Setmana Santa vaig decidir visitar el Museu del Louvre amb uns amics i vaig peregrinar amb centenars de turistes per les galeries, atapeïdes com el metro de Tòquio en hora punta. Amb malenconia, vaig recordar que tot just un any abans passejava sol entre les obres mestres de la Gemäldegalerie de Berlín. Quin sentit té un museu avui? El museu és un invent modern, fill de la Il∙lustració, sorgit de les cambres de les meravelles de finals de l’edat mitjana, que té molt de cripta o tresor de catedral. Trasllada els objectes i la màgia antics a l’espai d’arquitectura clàssica d’un edifici modern, on a l’entrada, amb lletres capitals esculpides, es llegeix MUSEU, paraula per a uns màgica i per a altres sinònim d’avorriment.
Durant segles, els museus s’han assentat en la conservació i difusió del patrimoni històricoartístic. Els seus directors han actuat com a guardians dels fons i com a col∙leccionistes de nous objectes per enriquirlos. I el museu, com bé va intuir fa setanta anys André Malraux a El museu imaginari, és un organisme que no pot quedarse immòbil sinó que ha d’estar en constant metamorfosi. Les col∙leccions es modifiquen amb nous discursos per atreure el públic, l’objectiu ja no és la salvaguarda o promoció dels seus fons sinó comptabilitzar visites. Així, proliferen les mostres temporals, que es venen com una novetat per captar l’atenció del visitant. Els artistes són marques, i alguns no fallen mai: Leonardo, Caravaggio, Goya, Picasso…
Quin sentit tenen avui els museus en plena revolució tecnològica i audiovisual? Quin paper haurien de tenir?Comdesconstruir la seva imatge demausoleus d’un art mort? Com bé explica Umberto Eco a El museu, assaig que va escriure amb Isabella Pezzini (Casimiro Libros, 2014), els museus són el punt de trobada entre els objectes passius –les obres– i els subjectes actius, els visitants, nosaltres. No hauríem de posar gaires obstacles a aquesta relació. Les etiquetes són necessàries perquè informen, però la majoria de visitants passa més temps llegintles que contemplant les obres. L’audioguia és una arma de doble tall: ens dona a conèixer el context de l’obra però ens limita, no ens deixa parlar amb qui ens acompanya. I, finalment, el mòbil ens permet captar amb la càmera el que no aconseguim retenir a la memòria, però retalla la nostra visió i ens fa estar més pendents de nosaltres que del que s’exposa. El museu té quel com de refugi, de conversa amb les obres, de viatge en el temps, i potser seria convenient no interferir en aquest diàleg. Celebro que el Prado sigui un dels pocs grans museus del món on no es pot fer servir el mòbil..
Al nostre món, el museu produeix, segons Eco, “escassa informació i un gaudi estètic superficial”. Hi ha moltes maneres de recórrer un museu. La més habitual és voler incloure tot el seu contingut en unes quantes hores, quan caldrien diverses vides per aconseguirho. Al trot i amb la llengua fora, passes davant les obres com veient el paisatge veloç que travessa un tren i cerques la peça més reconeixible per ferte una selfie i enviarla als teus contactes: pornografia del jo en l’era tecnològica. Hi ha altres maneres de visitar un museu, i la que més m’agrada és anar a la recerca d’un sol artista o un sol quadre en safari artístic.
Vas al Prado a veure Velázquez o Goya, o al Metropolitan a observar com evoluciona la pintura de Rembrandt, o al Mauritshuis de la Haia per contemplar la Vista de Delft de Vermeer que va obsessionar Proust. Després hi ha els museus íntims, els que més m’atreuen: el Cau Ferrat a Sitges o el Sir John Soane’s a Londres, el Museu Marés a Barcelona o el Delacroix a París, entre molts altre. Museus que van ser cases d’artistes o col·leccionistes que fan olor de fusta i de temps, on de vegades regna el silenci.
Barcelona no és coneguda internacionalment pels seus museus. Els museus aquí no figuren entre les prioritats de l’homo turisticus, que només si té temps en visita algun; com el Museu Picasso, que, juntament amb laFundació Miró i la Tàpies a Barcelona i la Fundació Gala-Salvador Dalí a Figueres, són museus dedicats monogràficament a grans mestres del segle XX, un fet inusual en el panorama museístic internacional. Catalunya disposa també de museus extraordinaris i, paradoxalment, encara poc visitats, com són els de Montserrat, l’Episcopal de Vicola Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, entre molts altres. I els seus dos grans vaixells insígnia, el MNAC en art antic i modern i el Macba en contemporani, lluiten amb pocs recursos per donar visibilitat als seus fons i mostres.
Si pogués, canviaria el mar de Barcelona pel Museu del Prado de Madrid, un oceà de pintura, sens dubte, la millor pinacoteca del món. Als seus fons extraordinaris – el Greco, el Bosch, Ticià, Velázquez, Rubens, Goya – se sumen exposicions excepcionals com l’actualment dedicada als esbossos de Rubens, caviar pur. Poques ciutats del món tenen l’oferta que presenta Madrid en l’espai que va de Colón a Atocha: Thyssen-Bosnemisza, Mapfre, CaixaForum, fins arribar al Reina Sofia, transatlàntic de l’art modern i contemporani, amb mostres temporals de primer nivell.
Un museu pot transformar una ciutat. Així, hi ha un abans i un després de la irrupció del Guggenheim a Bilbao, l’impacte del qual va ser semblant al dels Jocs del 92 per a Barcelona. No només la meravellosa arquitectura de Frank O. Gehry s’imposa en l’skyline de la ciutat, sinó que les exposicions tenen caràcter internacional i atreuen un públic global.
Des del 1977, l’ICOM celebra al voltant del 18 de maig el dia internacional dels Museus. Aquest dia ajuda a sensibilitzar el públic sobre el valor dels museus i alhora permet reflexionar sobre els seus reptes de futur. Cap a on va el museu? No hi ha una sola resposta per a aquesta pregunta, però potser el gran repte sigui fer del museu un espai visible i necessari en la societat actual.
Mentre enllestia el seu últim llibre, L’intemporel (1976), Malraux es preguntava si el seu museu imaginari quedaria fagocitat per la pantalla de la televisió, com a
nou espai mental on acumular les imatges. La revolució tecnològica que va suposar internet i l’explosió de les xarxes socials han sobrepassat el temor de Malraux. El seu museu imaginari és a Google, Facebook o Instagram: aquest és avui el nostre museu virtual. Contra aquell museu imaginari i global ha de competir el museu real, que no pot subsistir amb els paràmetres de l’ahir. El seu repte és modernitzar-se i presentar-se com un espai necessari, un refugi on el temps s’atura, on establir un diàleg íntim amb l’obra i l’artista que la va crear.
Artur Ramon i Navarro
