Retrobo entre els papers guardats una postal que vaig comprar fa molts anys a Màntua en un dels estius de la meva joventut quan viatjava per Itàlia. Reprodueix un detall del fresc del cicle arturià al Palau Ducal de la ciutat, obra mestre de Pisanello que va pintar per a Ludovic Gonzaga el 1440 i va deixar inacabada. Jeu un guerrer mort després de la batalla. Una grisalla on destaca, en escorç de sotto in giù, l’armadura del finat i el seu rostre que un dia fou bell i els cabells escampats com algues. Darrera el seu rostre es pot sentir el fragor de la guerra i les imatges desfilant: una confussió de cavalls i llances i els crits desesperats dels que van marxant. Jeu dins de l’armadura de ferro,-sepulcre fet a mida- i no es podrà aixecar mai més, fòssil verd sobre les roques, orgànic. Reflexiono sobre la vida i la mort ara que veig aquest cavaller de cara de cera, abatut, de nas prominent i amb els ulls entreoberts. Quines van ser les seves darreres imatges? Per què va caure ell i no un altre? Qui el va matar i per què? Preguntes sense resposta. Possiblement la mort és això: l’abisme sense explicació i més quan arriba de sobte i esquinça la vida d’una persona tan jove. Cada dia hi ha homes que ens deixen com aquest cavaller, sobtadament, sense poder-nos preparar pel dol, sense poder assumir que una sola notícia ens pot trencar el nostre món i que una part de nosaltres mort també amb ell. Llavors mires de poder explicar l’inexplicable, i no trobes paraules per relatar el dolor, el buit immens que deixa la pèrdua d’un home que estimaves.
Artur Ramon i Navarro
