D’ençà que he conegut la trista notícia de la mort del pintor mexicà Alfredo Castañeda (Mèxic 1938 – Madrid 2010) no he deixat de pensar en un personatge que es va repetint en les seves pintures. Es tracta de la representació d’un home barbut i petit que va levitant i que el dia que ens vam conèixer, a través de l’amic Jorge Virgili, en el seu estudi a Madrid vaig saber que era ell mateix. Castañeda s’autoretratava en dibuixos i pintures que ens oferia en la frontera de la realitat i el somni, obres oníriques que ens arriben amb l’aroma fresc que té tota obra nova alhora que amb la solidés d’unes arrels que venien de molt lluny, de Patinir a Magritte. Sí, les seves pintures exercien una enigmàtica fascinació intemporal.
El seu món pictòric és poètic i a través de les poques però intenses converses que vam mantenir quan preparàvem la mostra “De lo real”,-la qual, per cert, va passar sense pena ni glòria com tants projectes malaguanyats a casa nostra- vaig confirmar que Castañeda era un home profundament místic i entre els seus papers vaig descobrir obres de sant Agustí i de santa Teresa. Un místic dedicat a l’exercici de la pintura com un monjo: ora et labora. A diferència del què passa amb la resta dels mortals que després de morts no podem aspirar a més record del que quedarà entre els nostres éssers més propers, quan mor un artista queda la seva obra com la petjada desafiant la immortalitat. Torno a mirar els quadres de Castañeda i no puc de deixar de pensar en la seva figura d’home barbut que ja ens mira fixament des de l’eternitat. Descansi en pau.
Artur Ramon i Navarro
