Hi ha artistes que van per lliure, són illes en la cartografia artística. Carol Rama n’és una. Nascuda el 1918 en una família benestant de Torí, el seu art és singular, un laboratori personal. Però no hi ha cap artista capaç d’inventar un món nou des de zero. L’obra de Rama té ramificacions amb altres artistes. El seu llenguatge prové del surrealisme i del dadaisme i conté la poè- tica geomètrica de Klee i de l’objecte trobat de Duchamp. Les seves aquarel·les dels anys trenta i quaranta, prohibides pel feixisme, són d’un erotisme inquietant que enllaça tant amb Rodin i amb Schiele com amb el rerefons d’amor ferit de Frida Kahlo. La dona com un monstre redemptor dels orificis de la qual surten armes en forma de llengües i de serps.
Als anys seixanta va realitzar els bricolatges: materials orgànics i inorgànics enganxats al llenç. Hi destaquen els ulls de les nines travessant els seus papers. Mentre l’arte povera domina Itàlia des de finals dels seixanta, Rama va sola i continua experimentant amb els materials: gomes de cautxú travessen la seva obra. I als noranta realitza la sèrie de les vaques boges, una reflexió sobre l’home de- vorat per l’animal a través de l’aliment.
El reconeixement internacional no li arriba fins al 2003, quan guanya el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia. Ara, es pot veure al Macba una retrospectiva de la seva obra, dues-centes obres i un documental magnífic per conèixer una dona intel·ligent, una artista sòlida. Picasso ja va dir que l’havia conegut massa tard. Em temo que nosaltres també.
