19 octubre 2020, per Artur Ramon
No hi ha res més car que l’ego. El 1938, el jove director del museu Boijmans de Rotterdam va moure cel i terra per comprar un Vermeer.
Volia competir amb el Rijksmuseum d’Amsterdam, i a la seva col·lecció de cromos hi faltava una masterpiece de pintor de Delft. Va comprar per mig milió de guildes (el que serien avui diversos milions d’euros) El Sopar d’Emmaús, que procedia d’una antiga col·lecció francesa; i el va penjar a la paret principal del seu museu mentre la premsa internacional recollia la notícia.
De Vermeer llavors es coneixien molt poques peces i aquesta no només encaixava amb el seu estil, sinó que passava per ser un dels seus millors quadres. Van passar els anys i el 1945, amb la caiguda del Tercer Reich, van arrestar a Amsterdam un col·laborador nazi que durant la guerra semblava que havia venut patrimoni artístic nacional. Es tractava Han van Meegeren, un pintor prim i arrogant que, acorralat davant tal acusació, va declarar que molts dels quadres de mestres holandesos del Segle d’Or que pensaven que havia espoliat, els havia pintat ell.
Han van Meegeren, El sopar d’Emmaús.
Ningú s’ho va creure fins al punt que va haver de pintar un fals Vermeer al calabós, per declarar-se culpable. En 1947 va ser jutjat en una sala que semblava més la d’un museu que la d’un jutjat. Es va mostrar arrogant com fan els falsificadors quan se saben déus.
Van Meegeren va començar a falsificar quan es va adonar que els museus holandesos menyspreaven el seu art (també les ambicions de Hitler per ser artista li van ser negades a Viena, convertint-lo en l’ésser ignominiós que va ser).
El procès van Meegeren.
La frustració porta al desafiament, i van Meegeren es va conjurar per enganyar els mateixos connoisseurs que el van menysprear. I ho va aconseguir. Poc després de conèixer el veredicte, el seu cor va rebentar. Mai va complir la condemna.
A l’imatge: Han van Meegeren pintant a la presó, 1945.
