per Artur Ramon
26 octubre, 2020 | miradorarts.com
“Tots duem una necròpolis en el nostre cor” deia Flaubert. I a la meva s’hi ha sumat recentment l’amic Jaume Barrachina, a qui sempre vaig associar a l’escriptor francès; no tant perquè em va recomanar alguns dels seus llibres (Bouvard et Pécuchet, especialment) sinó perquè se li semblava físicament, i així li ho vaig dir i ho vaig escriure.
Barrachina era Flaubert sense aquells bigotis de lleó marí, amb el seu crani de filòsof antic i els seus clars ulls de xinès, i la seva veu, tan característica, d’oboè.
M’agradava com vestia en funció de l’escenari, alternant el vestit a ratlles de professor anglès amb els “polos” estridents del Club del Habano, aliè a les modes.
De seguida va trobar el seu camí professional com a director del Museu del Castell de Peralada, la col·lecció del qual coneixia com el palmell de la mà. Alternava la seva vida entre Peralada, on vivia, com Montaigne, en la seva torre d’ivori, amb el seu pis de Barcelona. Estar amb en Barrachina era sempre una festa i et reconciliava amb el millor que té la vida. Sabia de tot i podies parlar tant del Mestre de Cabestany, que tan bé coneixia, com de la bullabessa que es cruspia a Marsella.
El vaig conèixer de nen, però el vaig tractar ja de gran, i vaig descobrir un personatge extraordinari amb qui m’agradava de menjar sovint, tan sols per escoltar-lo i compartir els plaers de la gastronomia i dels cigars. Teníem una relació especial, a mig camí entre la de l’amic i la del mestre, i sempre li vaig dir que havia omplert el buit que va deixar José Milicua en mi. Era un gran lector que devorava Cervantes i Pla –el seu amic Ventura Bassegoda diu que Pla li hagués dedicat un Homenot, i té raó–, i gaudia d’una memòria prodigiosa.
L’art, la literatura, els gabinets de curiositats, la curiositat per la cultura que ens unia i tant com ens divertíem. Lamento no haver viatjat amb ell, però no m’importa perquè, cada vegada que ens vèiem, viatjàvem junts pel seu mapamundi particular, l’Univers Barrachina diríem, una barreja d’intel·ligència i ironia, de fina observació i seducció narrativa. Una cosa que va explotar com ningú en les seves conferències, on era capaç de relacionar una copa de vidre amb un ou ferrat, el col·leccionisme amb les arrels dels arbres, o unir l’art medieval amb Ferran Adrià, el seu temple sensorial particular.
Vam tenir diverses discussions sobre la cuina i l’art, que jo li posava constantment en dubte, però un cop em va deixar sense resposta quan em va confessar que havia tingut emocions més fortes davant certs plats que davant molts quadres. Barrachina era generós i mai va provar el verí nacional, l’enveja, perquè no necessitava comparar-se amb ningú, pertanyia a l’espècie singular i intransferible dels connoisseurs i, encara que no presumia d’això, ho sabia. Mai vaig poder agrair-li el que em va ajudar en els meus llibres, regalant-me sempre idees intel·ligents, consells savis, amb una magnanimitat inusual entre col·legues.
Barrachina, sí, un nom i un home que sobresurten en el panorama de les humanitats del nostre país: un altre far que s’apaga. Un home bo. Un savi. Un amic.
