miradorarts.com | 23.11.2020
Diumenge passat vaig acostar-me a la plaça sant Jaume per veure com estava la façana del Palau de la Generalitat, després de l’atac que havia rebut feia tot just una setmana.
Aquell fatídic diumenge 8 de novembre, a un quart de dotze del matí, quatre éssers energúmenics van llençar-li uns globus plens de sang de porc, com a protesta per les mesures de tancament que el Govern imposat fet al sector de la restauració.
Després vam saber que es tractava dels treballadors d’una marisqueria gallega de l’Hospitalet, i que el Gremi de Restauradors de Catalunya no només se’n desmarcava, sinó que condemnava enèrgicament l’acte. Paradoxalment, aquests van poder actuar lliurament mentre els Mossos i la Guardia Urbana no feien res per aturar-los.
Afortunadament, quan hi vaig anar, la façana ja estava neta, però quedaven taques de la sang esquitxada com a ombres espesses que no havien pogut treure els restauradors d’una pedra de Montjuïc molt porosa: ja veurem si marxaran. La façana és un exemple de primer ordre de l’arquitectura del Renaixement a casa nostra, realitzada per Pere Blai al voltant del 1600, informació que aquests rucs de ben segur desconeixien.
De vegades penso que els polítics que serveixen les institucions ens prenen per desinformats: encara ric del pressupost de deu mil euros que va donar el Govern per arreglar tot plegat; costarà molt més i ho saben. També em van fer gràcia les declaracions del conseller Sàmper excusant-se que els diumenges tenen menys vigilància i avisant així qui vulgui atemptar contra el Palau, que ho té molt millor els caps de setmana. O ho tenia. Ara diuen que reforçaran la seguretat dels edificis institucionals. Too late.
Se’m va acudir de treure el tema en un dinar familiar, i un cosí meu que té carrera i una certa curiositat cultural justificava als vàndals dient que s’ha de comprendre la situació en què es troben. Vaig deixar-ho estar per no discutir. Tot plegat em fa reflexionar sobre dues qüestions que venen de lluny, i crec que rauen en el rerefons d’aquest desgraciat episodi: el menyspreu pel passat i la impunitat per atacar el nostre patrimoni.
O potser és que m’equivoco i la cosa no va per aquí: no va ser un lamentable acte vandàlic –com tants d’altres que es perpetren embrutant de guixades, res a veure amb el Street art, les persianes dels establiments de la ciutat–, i estem davant d’una performance d’art contemporani, creada per artistes galaico-catalans amb un rerefons de ritual xamànic? No m’estranyaria gens que fos així, vivint com visc en la metròpolis més moderna de totes les hagudes i per haver que, entre d’altres coses, en nom de l’urbanisme tàctic, ha mutilat l’ànima de l’Eixample de Cerdà convertint-lo en un horrorós parxís postmodern sense que hi hagi manifestacions pels carrers.
La capital de Catalunya, sempre rendida a la tirania encisadora del més nou. Barcelona, sí, la ciutat que nega tot allò que té que ve de lluny, antic o vell, tant se val; allà on pots atacar, sense morir en l’intent, el palau del Govern del país amb total impunitat i a plena llum del dia.
Artur Ramon
