14 setembre, 2020, per Artur Ramon
Recorro algunes llibreries i demano per obres d’en Guerau de Liost, Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878-Barcelona, 1933). Em miren amb cara bovina com si fos alienígena.
Contrasta aquest oblit amb l’homenatge que li hem fet els amics de Viladrau aquest estiu. En cada excursió pel Montseny ens aturàvem davant d’algunes de les imatges que va glosar i el llegíem i anàvem descobrint la seva cartografia poètica, que alterna el zoom amb el gran angular. Observàvem com canta el tros d’ungla d’una dama o parla de les muntanyes, desplegant una iconografia pròpia on els arbres esdevenen pinacles gòtics i les paitides sirenes sorgides de les fonts.
De tant llegir-lo obsessivament, vam descobrir que darrera el clixé d’artista monotemàtic, hi havia molt més del que pensàvem. Així, La Muntanya d’Ametistes no és només un monument a la seva pàtria –el Montseny–, sinó que els seus darrers poemes traspuen una sensibilitat als corrents surrealistes del moment –Éluard especialment–, i una pulsió eròtica extraordinària. Encotillat per la moral del seu temps i la seva posició social, aquesta sensualitat no la podia expressar lliurement (quins poemes ens hagués deixat!); però si llegim entre línies, molt atentament, trobarem aquest desig en els seus versos.
Com una perla entre mil petxines, a La Muntanya d’Ametistes hi trobem: “Davalla fins a l’antre de l’ignorat coval/i aspecta la cruenta labor del malefici/ i, trepitjant la víctima tombada en sacrifici/ sospesa les entranyes amb fruïció letal”. És una força amagada, quasi encriptada, que es troba tant quan descriu una molinera delicadament tractada com una dama medieval, com quan enveja els homes que arriben de Barcelona i marxen amb les seves dones a casa en un preludi de l’amor (“i jo sé que al refrec de la sina endevina l’espurna/que l’incendi promet la joia nocturna”). El poeta, vidu, s’enyora.
A diferencia del que pensava Gabriel Ferrater –qui millor el va llegir però–, Guerau de Liost no és un poeta marginal a l’ombra de Carner, no, sinó que és un dels grans escriptors catalans al tombant del 1900 que desplega els seus versos com un calidoscopi singular. Avui pocs el recordem, els nens no el llegeixen a l’escola i alguns llibreters no saben ni qui és. No m’estranya gens, vivint en aquest món de memòria fràgil i curiositat morta.
Imatge: La Muntanya d’Ametistes (1908).
A CM.
