miradorarts.com | 30.11.2020
D’entre els diversos tipus de col·leccionistes, el de papallones és el més genuí perquè conjuga la caça d’imatges belles amb la seva classificació.
Possessió i classificació. Passió i rigor. Intuïció i nostàlgia. Acció i narració. Art i ciència. Només cal veure en una fotografia conegudíssima la cara de nen entremaliat de Vladimir Nabokov, armat amb el seu caçapapallones sobre un turó a la recerca d’un món perdut.
Construir una col·lecció és inventar un món, dibuixar una autobiografia. De nen, l’autor de Lolita va descobrir a la casa dels seus avis de Vyra, al sud de sant Petersburg, llibres il·lustrats amb insectes lepidòpters. Tenia vuit anys. La resta de la seva vida es va dedicar a atrapar aquell somni i a classificar-lo lentament amb les agulles, tant quan ho feia en la seva col·lecció particular com quan ordenava les espècies de la Universitat de Harvard: “no puc separar el plaer estètic de veure les papallones, i el científic de saber què son” va dir.
A diferència de Julio Cortázar, que no podia suportar veure les papallones clavades en un cartró, Nabokov fruïa igualment com a explorador entomològic que com a escriptor de perversions. El seu fill Dimitri explica que l’escriptor, agonitzant en el seu llit de mort, portat pels fantasmes que apareixen prop del necessari final, va plorar; una llàgrima va recórrer el seu rostre com un estel fugaç quan una papallona groga va acomiadar el seu darrer alè.
A l’imatge: Vladimir Nabokov a Montreux, Suïssa, 1966. Foto: Philippe Halsman.
