Bellesa

Mentre llegia ahir un missatge al Fa- cebook de l’amiga Montse Frisach –citava un comentari que Pere Portabella els havia fet, a Ada Castells i a ella: “L’actitud més revolucionària que hi pot ha- ver avui és la contemplació de la bellesa”– pensava en una pel·lícula que fa dies que no em puc treure del cap: La gran bellesa, de Pao- lo Sorrentino: u recorregut de més de dues hores per la Roma d’ahir i d’avui vista a través dels ulls d’un escriptor madur, el magnífic Jep Gambardella (interpretat esplèndidament per Toni Servillo). És l’autor d’un sol llibre que busca la bellesa mentre camina per Roma i topa amb els seus monuments i la seva gent. Festes passades de volta amb personatges postberlusconians en què regna la part més sòrdida de l’ànima humana entre música es- trident i coca als lavabos. Roma té aquesta dualitat fascinant: passat i present, decadèn- cia i modernitat, el dia i la nit, i prou que Pa- solini ho sabia. Hi ha escenes memorables. La dissecció dialèctica de l’amiga Gauche Divine en un terrat que dóna al Coliseu, el retroba- ment amb un vell conegut a un club de strip- tease on s’enamora de la seva filla, la cúpula de sant Pere retallada al bucco, els palazzi on les marqueses juguen a cartes quan cau la nit, l’aparició i desaparició d’una girafa a les ter- mes de Caracal·la. No es perdin aquest film, millor en VOS. Perquè sí, la recerca de la be- llesa és una actitud que, revolucionària o no, dóna sentit a la vida. I quan el cine és sublim n’és un simulacre bastant proper.