El Nacional | 02.07.2019
Retorno a Baltasar Porcel en aquest desè aniversari que la nostra societat literària ha deixat passar més aviat discretament, a excepció de l’Ateneu Barcelonès i dels articles que han aparegut recentment. A destacar el de Pere-Antoni Pons, “El rastre del gegant” (ARA) i el de Maria-Àngels Roque, “Experiències amb Baltasar Porcel” (Culturas/La Vanguardia). Porcel continua essent un dels grans clàssics del segle XX, potser el darrer, amb la construcció d’una obra intensa, ambiciosa, bastida per una multiplicitat de gèneres amb tota la llibertat que un personatge tan extremadament individualista com era es va permetre. Per a Porcel l’escriptura i la vida eren els dos plats de la balança que sempre trobaven el punt just de l’equilibri perquè una i altra es retroalimentaven en contínua òsmosi, fins a l’infinit.
Vaig començar a llegir Porcel a les entrevistes que va publicar a Destino el 1972, Grans catalans d’ara. Amb ell vaig aprendre dues coses: l’atractiu dels seus retrats literaris extreien el més interessant dels personatges, i l’existència d’una sèrie de gent que constituïen, llavors, els fonaments de la cultura catalana d’una postguerra que començava a albirar altres aires, ni que fos tan lentament com els primers anys setanta permetien. Van seguir les novel·les, una darrera l’altra, devorades tant bon punt com arribaven a la biblioteca pública de Sitges, que va ser el lloc de la meva autèntica educació i no pas el col·legi on anava. Les novel·les eren a l’abast i era cosa d’anar repostant.
La imatge que en tenia era la d’un home amb ulleres fosques i amb barba i cabell llarg. Per això em vaig quedar clavada a terra quan un capvespre de 1973 el vaig veure en persona, sense ulleres fosques i amb un abric de pèl que li arribava als peus, a la
galeria d’art Artur Ramon al carrer de la Palla, en mig de l’exposició del dibuixos de
Joan Ponç i textos de
J. V. Foix, les
Noranta-set notes sobre ficcions poncianes; aquell dia no vaig ser capaç de dir-li ni piu. Va ser deu anys més tard que hi vaig travar conversa a Sitges, en un curs de literatura catalana on va parlar de la seva obra; havia enllestit
Els dies immortals i parlava de viatges i retorns. Temps després vaig qualificar aquesta etapa de les novel·les viatgeres com l’era d’Indiana Jones… Arrelat a Mallorca i a la Mediterrània, Porcel va emprendre tots els viatges que va tenir a l’abast i en va deixar cròniques, articles, reportatges i novel·les on transportava impressions i experiències, construint un univers narratiu potent, enlluernador, únic.
L’obra de Porcel és tan immensa com la seva personalitat. Va treballar incessantment per plaer, per ambició, per convicció, des de sempre: “Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i laberíntic en el qual no encaixava…”evoca en un del seus contes. La construcció del jo literari l’elaborava en paral.lel a la destil.lació de les vivències i experiències del personatge real. Un jo literari que conclou, en la seva apassionada clarividència de la maduresa, que “l’essència de la vida” està constituïda per “aquell munt de llunyanes il.lusions perdudes”.
Un dels aspectes que de mica en mica em va anar interessant més de la seva obra era el del tractament de les arts, “un món profundament sensual, on les realitats, els escenaris, els paisatges, les imatges i els colors hi són descrits, gairebé explotats, distorsionats. Es fan presents amb la mateixa intensitat plàstica amb què de vegades ens sobta, ens corprèn o ens neguiteja la contemplació d’una pintura.” La seva visió fluctuava entre dos pols, més comunicants que oposats: el de la contemplació des de la plàcida serenitat o de la interrogació de l’enigma, i el de la convulsió causada per la intensitat de la bellesa; per a ell l’art era un territori de llibertat, expressió i fabulació, com la literatura. S’apassionava pels pintors italians des d’Antonello de Messina al Tintoretto: Bellini, Guido Reni, Pisanello, Bronzino… alguns dels quals figuren a les cobertes dels seus llibres, que triava acuradament.
Baltasar Porcel va ser profusament guardonat al llarg de la seva carrera literària aquí i arreu, però va ser en el discurs de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2007) quan va reblar el compromís amb la llengua i l’escriptura amb una sinceritat corprenedora expressant en rotunda afirmació la fusió de vida i literatura, amb l’urc de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra. Presocràtic, aventurer, romàntic, radicalment individualista, apassionat, esperit lliure va crear i llegar un univers literari únic i polièdric on cada engruna reflecteix el centelleig de l’autèntica llum, de la gran il·lusió que, al capdavall, és la literatura.
Vinyet Panyella
Anar a la font – ElNacional.cat
