El museu Bonnefanten de Maastricht, una de les darreres obres de l’arqui- tecte Aldo Rosi, té la forma d’una bala
on es reflecteix l’aigua del riu que dóna nom a la ciutat. Sovint m’agrada més aquest edifi- ci que el que proposa, com em passa amb molts dels museus d’art contemporani. En- guany, però, el que s’hi exposa, una mostra excel·lent de l’avantguarda russa, val la visita com dirien els de la cèlebre guia vermella.
L’exposició recull a través de vuitanta obres el gran canvi que es va produir a Rús- sia entre el 1895 i el 1917. Visitant-la a fons estableixo unes rares connexions amb la nostra pintura del mateix moment. La dama de pits de nacre, de Leon Bakst, recorda molt les seves homòlogues pari- senques perfilades per Angla- da-Camarasa, o el paisatge impressionista de Borisov- Moesatov ens evoca les vi- brants vistes de Mir. Fins i tot hi ha un artista el nom del qual no només sembla tal- ment el de Raurich en rus, si- nó que comparteixen el ma- teix nom: Nikolai Roerich. Més enllà dels grans titans de l’avantguarda –sobretot Kan- dinski i Malevitx– he desco- bert artistes menys coneguts, entre els quals, Arkhip Kuindzhi no s’assembla a nin- gú, un artista amb una veu personal i melancòlica expres- sada amb uns paisatges polits després de la tempesta.
El millor moment de l’art rus és just quan encara no ha penetrat la influència francesa, especialment l’impressionis- me. És llavors quan són únics, primitius, singulars. Després són còpies autòctones del que ja coneixem com les nines rus- ses que neixen unes de les al- tres, com el joc de miralls de la nostra mateixa pintura.
