Joaquim Sunyer

Joaquim Sunyer (Sitges, 1874 – 1956) va estudiar art a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va coincidir amb artistes com Isidre Nonell o Joaquim Mir. L'any 1896 decideix viatjar a París, on passarà uns anys de precarietat vivint del que les seves obres li permetien. D'aquests anys en tenim obres com La blanchisseuse du quartier du Belleville del 1900. Sunyer s'havia instal·lat a París entre el 1896 i el 1910 ia partir dels primers anys del segle XX començarà a ajuntar-se amb diferents artistes com Picasso, Manolo Hugué, Max Jacob, entre d'altres. Les seves obres a París quedaran marcades per aspectes mundans: balls, cafè-concert, carreres de cavalls, i als promenoirs, principalment del Moulin Rouge. El 1910 s'organitzarà una gran exposició de Sunyer a la galeria Barbazanges, i un any després exposarà a la Galeria Faianç a Barcelona, on s'establirà com un dels representants del noucentisme català. Va conèixer l'obra de Cézanne a través de la seva amistat amb Gustave Geffroy, mostrant al públic el seu presanisme a l'exposició individual que va presentar a l'avantguardista galeria del Faianç Català de Barcelona el 1911, amb un pròleg de Lleó Bazalguette en francès i de Miquel Utrillo, al catàleg. Aquesta exposició amb 60 obres va ser la definitiva consagració de Joaquim Sunyer a la seva faceta més noucentista i mediterrània. En els primers anys de Sunyer a París, les tècniques més usades a les seves obres van ser els gravats i el pastís, segurament per qüestions econòmiques. A partir de 1900, l'artista va adquirir més seguretat en la tècnica del pastís, cosa que li va permetre la realització d'obres de més importància. A l'inici de la primera guerra mundial, s'establirà a Sitges. Viatjarà el 1924 a París per exposar al Salon d'Automne. Els anys següents, seguirà exposant a diferents galeries com a la Sala Parés de Barcelona el 1930, a les galeries Syra i al Carnegie Institute de Pittsbugh, el 1934. La guerra civil espanyola la passarà a terres provençals i italianes, i després el 1937 es traslladarà a París fins al 1942 que va tornar a Barcelona on va continuar exposant de forma habitual, així com a Madrid. Li atorgaran diferents premis d'honor com la Legió d'Honor el 1949, o el premi al conjunt d'una vida i obra a la Biennal Hispanoamericana de l'Havana, el 1954. La seva obra va anar evolucionant de manera gradual cap a una simplicitat sense tenir en compte les tècniques, tant en paisatges com en els coneguts nus femenins, o en els seus retrats. Va ser també un exponent en obres amb representacions de l'hedonisme natural mediterranista, on es veu la influència d'artistes com Matisse i la seva obra La joie de vivre, de 1905-1906.