Biografia
Fill d'un petit fabricant, Nonell va aconseguir alliberar-se de ben jove de les obligacions del negoci familiar per dedicar-se a la pintura. Amb dotze anys va entrar a l'Acadèmia de dibuix de Josep Mirabent, i posteriorment a l'escola de pintura de Gabriel Martínez Altés. El 1889 es va apuntar a les classes particulars de Lluís Graner, artista molt en voga aquells anys per les seves obres efectistes i de temàtica social, que segurament van influir profundament en el jove artista.
El 1893 Nonell va emprendre una nova etapa a la seva vida en entrar a l'Escola de la Llotja, on va coincidir amb Ramon Canals, Juli Vallmitjana, Ramon Pichot i els seus vells amics Joaquim Mir i Xavier Nogués. Descontents per l'academicisme dels cursos, aquests artistes organitzaven sortides al camp als afores de Barcelona, a la recerca de paisatges incontaminats per pintar del natural. Van fundar el grup anomenat la Colla del Safrà (Pandilla del Safrà), així anomenat pel color groguenc distintiu de les seves pintures. En aquella primera època, el paisatge i la captació de la llum eren els principals interessos de Nonell. De fet, quan el 1892 l'artista va començar a exposar a la Sala Parés de Barcelona, la crítica va qualificar les seves obres com a impressionistes.
A més dels paisatges, Nonell va demostrar un fort interès per la figura humana, que més tard jugaria un paper predominant en la seva pintura. En particular, s'interessava per la gent del carrer, els més humils, desafavorits o marginats de la societat. Les seves caricatures, publicades al diari La Vanguardia, on col·laborava, no volien ridiculitzar, sinó al contrari, denunciar les condicions de pobresa a la ciutat. L'interès per la figura humana va assolir el nivell més alt després de la seva estada a Caldes de Boí, on l'artista va viatjar l'estiu del 1896, amb Ricard Canals i Juli Vallmitjana. Allí va quedar profundament impressionat per les malformacions de nombrosos habitants d'aquesta comunitat aïllada a les muntanyes dels Pirineus, on l'endogàmia encara estava molt estesa, i va començar la molt coneguda sèrie de dibuixos sobre els cretins.
Entre els anys 1897 i 1900, Nonell va fer dues llargues estades a París per conèixer la pintura més moderna, de la qual apreciava sobretot les obres de Puvis de Chavannes, Whistler i els impressionistes. Va presentar diversos dibuixos al Saló del Champ de Mars, va participar a la XV Exposició de Pintors Impressionistes i Simbolistes, i va exposar a diverses galeries de la capital francesa. L'abandonament del paisatge va continuar de manera progressiva, i les seves obres es van centrar aleshores gairebé exclusivament en les figures, a més d'uns quants bodegons.
Quan al principi del nou segle l'artista va tornar definitivament a Barcelona, el seu interès es va dirigir als retrats de gitanes, la sèrie que el va fer més famós, encara que la primera exposició el 1903 a la Sala Parés va ser molt mal acollida per la franja més conservadora de la crítica i del públic. Caracteritzades per petites pinzellades vermiculars, entre 1901 i 1906 prevalien a la seva obra els colors foscos, verdosos i vermellosos, mentre que a partir del 1907 es va dedicar a una nova visió de la dona amb tons més suaus. Durant aquells anys l'artista va seguir enviant obres als salons del Champ de Mars de París i exposant també a l'Ateneu Barcelonès i les Galeries Dalmau de Barcelona.
El 1911 Nonell va morir prematurament, a l'edat de 38 anys, víctima del tifus. Figura principal del postmodernisme català, el pintor va aportar una renovació estètica important a l'art del país i un testimoni fidel d'una etapa de crisi de la vida catalana.
