2 resultats
Biografia
Joaquim Mir és, sens dubte, el gran paisatgista espanyol de finals del segle XIX i principis del XX. El plantejament pictòric personal, atrevit i intuïtiu, és conseqüència d'una experimentació constant, valenta i sense límits, que el va portar a aconseguir resultats únics.
Tot i estar matriculat a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, Mir va desenvolupar una formació de caràcter autodidacta, combinada amb les classes a l'acadèmia privada del pintor Lluís Graner (1863–1929). Interessat per la temàtica del paisatge, als seus inicis es va relacionar amb un grup d'artistes de la seva generació amb qui captava paisatges suburbials en els que els grocs en són protagonistes; entre ells, destaquen creadors com Isidre Nonell (1872–1911), Ricard Canals (1876–1931) o Ramon Pichot (1872–1925). Mir va formar part del cercle de modernistes de Barcelona que es reunien a la taverna Els Quatre Gats, on va conèixer un jove Picasso (1881–1973). Allà va exposar assíduament des de 1897, combinant aquestes exhibicions amb altres de caràcter més formal, com les realitzades a la Sala Parés.
Tot i alguns reconeixements puntuals, com les medalles en certàmens oficials i alguna menció honorífica, Mir va decidir allunyar-se del circuit artístic per trobar un llenguatge personal amb què poder expressar-se lliurement. Aquesta motivació el va portar a instal·lar-se a partir del 1899 a Mallorca, on va quedar fascinat per la naturalesa pura i salvatge, a penes intervinguda per l'home. Les grutes, les coves, els torrents i les cales es van convertir en protagonistes de les seves composicions. Aquest va ser segurament un dels principals moments de la seva trajectòria, ja que allí va conformar una nova manera de pintar, on els colors arbitraris i les pinzellades creen composicions intuïtives i lliures que coquetegen amb l'abstracció.
El 1904, l'artista va patir una caiguda que el va deixar inconscient i el va obligar a tornar a Catalunya per ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus durant gairebé dos anys.
Posteriorment es va instal·lar al Camp de Tarragona, on va continuar amb la seva interpretació lliure del paisatge, una síntesi que de vegades s'acosta a l'abstracció. Malgrat la seva valentia, la seva pintura va començar a ser valorada per allò diferent i audaç del resultat. Així, les exposicions a la Sala Parés es van succeir contínuament, sobretot quan Mir ja estava en plena maduresa i el seu paisatgisme vibrant començava a ser més moderat i contingut. El 1921 va fixar la seva residència definitiva a Vilanova i la Geltrú, on va viure fins a la seva mort, el 1940. Aquesta etapa va representar la seva consolidació al mercat artístic, no només local sinó també internacional, ja que va participar en exposicions celebrades a Londres i Buenos Aires, on les seves obres van ser valorades i adquirides per integrar col·leccions importants de l’època.
La seva independència el va portar a fer una autèntica i profunda revolució en la seva pintura, on la taca, la impressió, el color arbitrari, l'espontaneïtat i la llibertat de la pinzellada configuren obres que superen el plantejament inicial del fauvisme, i fins i tot es va avançar a l'abstracció i les avantguardes de principis del segle XX.
