Eliseu Meifrén

Meifrén va iniciar estudis de Medicina però els va abandonar ràpidament, coneixedor de la seva veritable vocació pel dibuix i la pintura. Aquesta decisió el va portar a entrar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va tenir com a professors artistes de renom com el retratista Antoni Caba (1838–1907) o el paisatgista Ramon Martí Alsina (1826–1894). Es trasllada a París, on resideix durant diversos anys, sentint-se atret pels impressionistes francesos. El 1889 obté una medalla a l'Exposició Universal de París. Torna a Barcelona, però viatja constantment per Catalunya, Espanya i diverses vegades a l'estranger: Itàlia, Anglaterra, Sud-amèrica i els Estats Units on resideix a Nova York una llarga temporada el 1915. Se succeeixen les exposicions, aconseguint entre altres recompenses: medalla d'or a l'Exposició Regional de València (1879); medalla de primera classe a la de Belles Arts de Barcelona (1896); primera medalla a la Nacional de Madrid (1906); Medalla de plata a la Universitat de Brussel·les i Gran Premi a la Universitat de Buenos Aires (1910); i el Gran Premi a la Internacional de San Francisco (1915); és soci fundador del Centre d'Aquarel·listes de Barcelona el 1884; és, així mateix, membre del jurat de recompenses en diverses exposicions i exerceix per algun temps el càrrec de Director de l'Escola de Belles Arts de Palma de Mallorca. Es relaciona amb el primer grup de Sitges i més tard amb els promotors del modernisme. Eliseo Meifren, al voltant de 1891, parla de Sitges i hi porta a Rusiñol. Assisteix amb ells a les tertúlies dels quatre gats i participa en diverses manifestacions modernistes, tot i que mai no es va identificar plenament amb aquest grup. Eliseu Meifrèn va ser pintor molt fecund i la major part de la seva producció pictòrica es va centrar en el tractament del paisatge a l'aire lliure. La seva obra pot diferenciar-se en tres etapes evolutives, la primera, de formació que abasta els anys que va estar a Llotja fins que se'n va a París, caracteritzant-se per un dibuix minuciós i pel detall de la pinzellada. En la segona etapa sé caracteritzant-se per un dibuix minuciós i pel detall de la pinzellada. En la seva segona etapa es caracteritza per un progressiu interès per aconseguir la lluminositat i una encertada atmosfera al quadre, identificant-se amb el primer grup de Sitges, encara que la seva relació amb Más i Fondevila i Roig Soler sigui passatgera, la pinzellada és més espontània. La darrera etapa, de maduresa, es caracteritza per successius viatges, ampliant la gamma cromàtica i per un domini total de la tècnica i del tractament del color. De caràcter bohemi i provocador, Meifrén és un clar exemple de l'artista nòmada, a la recerca constant de nous paratges on estudiar la llum, el color i la impressió lliure. El seu recorregut vital està ple de viatges per tot el globus, en què va obtenir premis i reconeixements, erigint-se com un dels principals pintors espanyols del seu temps. A les estades recurrents a París i Mallorca cal afegir altres llocs, entre els quals destaquen Sitges (1891), les illes Canàries (1897), Buenos Aires (1900 i 1910), Pontevedra (1908), Xile (1910), Bèlgica (1910) ), Itàlia (1889, 1890 i 1910) i Nova York (1916). L'obra d'Eliseo Meifrèn adquireix un interès especial en estudiar-la dins el context del paisatgisme a Catalunya, ja que representa el pas del luminisme, desenvolupat pels pintors del primer grup de Sitges, a l'impressionisme.