Francesc Gimeno

Procedent d'una família humil de pagesos, des de molt jove va descobrir l'art del dibuix gràcies al seu veí Francesc Tió, que era tipògraf. Als catorze anys va començar a treballar al taller de Manuel Marqués, el pintor decorador més prestigiós de Tortosa. A principis dels anys 1880 es va traslladar a Barcelona, on va seguir treballant com a pintor de parets al taller de Joan Parera, mentre que en el seu temps lliure es dedicava a la pintura de cavallet. A la Ciutat Comtal va fer amistat amb els artistes Eliseu Meifrén, Josep Lluís Pellicer i Ramiro Lorenzale. Les seves obres de joventut es caracteritzen per una dedicació preferent al paisatge, en particular vistes riberenques carregades de dolç lirisme. El 1884 Gimeno va anar a Madrid a estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts amb Carlos de Haes, mestre del paisatgisme i company d'excursions per pintar al natural. El realisme romàntic i idealitzat de les teles mostra la influència del seu mestre. El pintor va aprofitar també la seva estada a Madrid per visitar assíduament el Museu del Prado, on feia còpies dels mestres, entre els quals admirava particularment Velázquez, Ribera i Murillo. Va tornar a Catalunya tres anys després. Amb Modest Urgell, va viatjar a Torroella de Montgrí i va establir una relació de mecenatge, encara que modest, amb Ramon Call. El 1888 es va casar amb Caterina Massaguer. Segons els seus biògrafs, a partir de llavors l'artista va canviar de personalitat, va començar la fase d'agitació interior que el va caracteritzar tota la vida i el va conduir a rebutjar la protecció de diferents benefactors i, finalment, a l'automarginació. Acabat de casar, Gimeno es va establir a Barcelona, on va viure en constant precarietat econòmica amb només el sou de decorador, traient hores de son per pintar. No obstant això, a la dècada de 1890-1900, considerada la seva època «eufòrica», la seva pintura va assolir la plena maduresa, amb un llenguatge plàstic i un realisme expressiu que revelen la influència de Velázquez. Durant aquells anys, l'artista va continuar dedicant-se a la pintura de paisatges de la Costa Brava i, sobretot, de Torroella. A través de les teles interpreta una naturalesa universalment bella i perfecta, revelant així la seva visió panteística del món. També treballava les escenes d'interior, especialment els retrats i els autoretrats, l'altre gènere preferit de l'artista. L'espiritualitat i l'austeritat del seu caràcter van fer que la figura de Gimeno no fos apreciada adequadament pel públic barceloní de l'època, incapaç d'entendre la duresa de les seves obres, els temes proletaris i la pinzellada forta, considerada sense sensibilitat i refinament. Tot i no tenir el suport de les multituds, Gimeno tenia un cercle d'admiradors que, per iniciativa del pintor Ignasi Mallol, van organitzar la seva primera mostra individual a la Sala Dalmau de Barcelona el 1915. Aquesta retrospectiva, de caràcter vindicatiu, va fer que per primera vegada Gimeno veiés reconeguda la seva labor artística, i va obtenir un discret èxit de crítica. També va ser l'ocasió per al retrobament amb el seu amic de la infància, el doctor Francesc Bedós, que a partir de llavors va contribuir econòmicament per facilitar les campanyes pictòriques de l'artista a Sabadell, Sóller (Mallorca, 1916), Girona, Begur i Tarragona. Fins llavors desvinculat del mercat artístic, Gimeno va començar a presentar la seva obra a galeries i exposicions oficials. Va participar al Saló de Tardor de París el 1920, i a l'exposició d'art català de la Societat Nacional de Belles Arts de Lisboa el 1921, i individualment a la Reial Acadèmia de Sabadell. També la Sala Parés va organitzar, el 1925, una exposició d'homenatge, però el seu reconeixement no va culminar fins després de la seva mort, el 1927.