Alberto Giacometti

L'artista suís Alberto Giacometti és considerat àmpliament com una de les figures més importants del segle XX i el seu treball continua influint en l'art contemporani fins avui. L'art de Giacometti, que es va expressar a través de la pintura però sobretot de l'escultura, es caracteritza per un enfocament a la figura humana i l'ús de les formes icòniques, abstractes i allargades. Giacometti es va criar en una família d'artistes i va començar a esculpir una edat primerenca. El seu pare, Giovanni Giacometti, va ser un conegut pintor postsimpressionista, i el seu germà petit, Diego, també va ser escultor. El 1919 es matricula a l'École des Beaux-Arts de Ginebra, mostrant en aquesta fase inicial la seva estima per la tècnica pictòrica del divisionisme, buscant encara la seva pròpia expressió artística personal. De fet, a principis de la dècada de 1920 va viatjar a Itàlia, primer a Venècia acompanyant el seu pare, comissari suís a la Biennal, després a Pàdua, Florència i finalment a Roma, copiant i apassionant-se de Tintoretto, Giotto, l'art egipci i el barroc de Borromini, però entrant també en contacte amb els futuristes. Es va traslladar a París on va estudiar amb l'escultor Antoine Bourdelle. A la “Ville Lumière” es va convertir en part de la pròspera comunitat artística de la ciutat. Va estar fortament influenciat per les obres dels cubistes i surrealistes, i les seves escultures parisenques ho reflecteixen. Durant aquest temps, Giacometti es va fer amic de molts dels principals artistes i intel·lectuals de l'època, inclosos H. Laurens, C. Brancusi, J. Miró, S. Dalì i més tard amb Picasso i Jean-Paul Sartre. El 1928, Giacometti es va unir al grup surrealista i va conèixer importants marxants d'art com Pierre Loeb i Michael Leiris. Durant els set anys que va formar part del grup, les seves obres es van basar predominantment en la memòria, la imaginació i sovint l'inconscient. Va acabar la seva relació amb els surrealistes el 1937, perdent amics i comerciants pel seu desig de tornar a la figura humana ia l'estudi dels models. Les relacions entre espai i entorn estan suggerides per la plasticitat esvelta de les figures, que de vegades recorden la influència de l'escultura etrusca. A la pintura, el seu interès va passar del mite i el somni a l'observació directa de la realitat, fet que va estar acompanyat d'una preocupació més conscient pels materials i va suposar una important transformació estilística que el va conduir a una mena de naturalisme esquemàtic. Va romandre a Ginebra durant la Segona Guerra Mundial, i després de la guerra, va patir un profund sentiment de desesperació existencial i va lluitar per trobar significat en el seu art. A la dècada de 1950, la seva obra va patir una transformació significativa. Les seves figures es van anar fent progressivament més petites, allargades i esveltes de manera inquietant, corresponent a la seva visió de la realitat i desig de captar la lleugeresa d'un home que camina sobre les cames. Els seus temes preferits, constantment revisats, van ser els membres de la família, els objectes que l'envoltaven i els paisatges. Les figures són fixes, rígidament frontals i immòbils. L'enquadrament que construeix Giacometti té la funció d'aïllar i crear un buit al voltant dels seus personatges fent de la seva obra dels anys 50 una poderosa expressió de la condició humana. La seva fama es va estendre internacionalment: des del 1950 les seves exposicions individuals i col·lectives es multipliquen a Europa i Amèrica: NY, Chicago, Londres, Copenhaguen, Zuric i París, mentre que el 1962 obté el gran premi de la Biennal de Venècia, entre altres notables reconeixements. Tot i la naturalesa abstracta i, sovint, minimalista del seu treball, l'art de Giacometti continua sent increïblement poderós i ha tingut un profund impacte al món de l'art. Va morir el 1966, però la seva influència continua sentint-se i la seva obra és àmpliament reconeguda com una de les més importants i innovadores del segle XX.