Norman Rockwell, Art Connoisseur, 1962.
per Artur Ramon | 13 juliol, 2020
Si tingués un gos i el volgués pentinar, no se m’acudiria d’anar a una perruqueria canina amb la meva mascota i marxar sense pagar. Si se m’espatlla la rentadora tampoc espero que l’operari me l’arregli per la cara.
En canvi, sorprèn que quan algú em truca dient que té un quadre que no sap de qui és, una vegada li he dit el que penso no em pregunti si em deu alguna cosa.
Es veu que el meu treball és gratis. Per què? Abans pensava que el treball intel·lectual, a l’inrevés del manual, no estava valorat entre nosaltres, però no és de el tot cert quan veig el què paguen a alguns intel·lectuals per perpetrar coses estranyes que moltes vegades no entenen ni ells mateixos: només n’hi ha prou amb llegir els obtusos textos que escriuen per a les exposicions dels museus, boira espessa. Es tracta d’alguna cosa més profunda. Una atribució és una aproximació, una idea o fins i tot una intuïció o una pensada, una cosa molt fràgil. I allò feble no es paga. Comprenc que hi ha casos pitjors. Una amiga meva, doctora en un hospital, que va lluitar a primera fila contra el coronavirus, em va explicar que els pagaven trenta euros com a complement al sou pel risc que havien contret: simplement un insult. O els mestres d’escola que en vint-i-quatre hores han hagut de reconvertir una escola presencial en una de virtual i ho han fet extraordinàriament i sense dir ni piu, no crec que hagin tingut una bonificació per les hores extres i l’esforç. En un país on el primer que obren són els bars i l’últim les escoles o biblioteques, no hi ha res a fer.
El pitjor és quan desmuntes una atribució.
Tornant al meu terreny, a mi em truquen persones que es volen vendre obres d’art. Normalment em trasllado a domicili com un repartidor de menjar ràpid, però no em paguen quan entro perquè no porto res a les mans. Em demanen que valori les obres i no em pregunten quant costa el temps i la feina que requereix, o millor tota una carrera, per arribar a conèixer el mercat i poder donar un preu. Si ets el primer a arribar, malament, perquè utilitzaran el teu nom i els teus preus per vendre-li a algú altre una mica més car. Si arribes l’últim millor, perquè tindràs l’oportunitat de fer el mateix. Darwinisme pur. Naturalment, ni et donaran les gràcies, ni et trucaran per explicar-te el que ha passat. El pitjor és quan desmuntes una atribució. Per exemple, quan apareix una pintura en el marc de la qual hi ha una cartel·la daurada amb el nom de “Goya” i resulta que és una còpia, o és fals. No hi ha res pitjor que desvetllar la veritat allà on hi havia un desig. Mai recordo que l’home és un animal que sovint prefereix viure enganyat. Llavors, si dius que no és autògraf, et miren amb ulls d’acer i et conviden a que te’n vagis. Ho sento, però ja m’he fet gran i ara només parlo/faig quan em paguen com un perruquer caní o un operari d’electrodomèstics, professions tan respectables com la meva, crec. Si us plau, que s’abstingui de contactar amb mi qui vulgui la meva opinió (si és que aquesta serveix per a alguna cosa) gratis. Game over.
