L’Artur Ramon enceta el curs expositiu amb l’art tèxtil de sis dones del nostre temps acompanyades de peces d’art africà, turc, gravats de Chillida i una pintura de Sean Scully.
Barcelona/ Centelles. A l’Artur Ramon, quan volen, surten de les disciplines convencionals i atents a l’amplitud de tècniques de l’art contemporani van proposant exposicions amb obra diferent a la pintura o l’escultura. L’any passat va tocar la ceràmica i enguany aborden l’art tèxtil i a més creació amb accent femení, del país i sobretot dels nostres dies. Perquè hi ha sensibilitat viva i diversa.
A l’anar a veure aquesta exposició tenia fresc a la memòria les mostres estivals de Sant Cugat dedicades a Grau-Garriga amb els seus tapissos (veure article). D’alguna manera a Catalunya ja existeix una tradició, potser mal popularitzada. A Sant Cugat hi havia també la Casa Aymat que des dels anys 20 feien tapissos i als anys cinquanta es va fundar una escola per promocionar el tapís artístic.
Sílvia Ventosa comissaria de la mostra i conservadora d’art tèxtil i moda al Museu del Disseny de Barcelona, recorda que a nivell internacional, el 1961 a Lausana es va crear el Centre Internacional de la Tapisserie Ancienne et Moderne. Tot plegat per donar a una antiga art artesanal un estatus major que potser avui en dia, ningú discuteix. Però cal refrescar que ha existit i que perdura. Joan Miró va arribar a fer grans tapissos, a més dels murals ceràmics. Però això és una altra història.
A l’Artur Ramon (c/ Bailén, 19, Barcelona) les peces tèxtils juguen amb el relleu, però hi ha altres obres que enlloc del volum, cerquen la bellesa amb el simple cosit en pla, jugant amb les trames, els ordits, els fils de colors i creant formes, petites textures, i laberints que inspiren el títol de l’exposició. Dir-n’hi tapís és per anar per feina. També poden ser una espècia d’escultures o teles amb art.
De Sant Cugat queda una mica la tradició i també un dels noms: Carla Mañosas, la jove de l’exposició (1992), que s’inspira en la natura i fa una espècia d’escultures arbòries. La resta d’artistes pertanyen a generacions precedents i són noms amb solera. La degana seria Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), artista respectada i ben representada als museus –que també va passar per la Massana, com Mañosas i Piñol- , amb una recent retrospectiva al MNAC. Després hi ha Francesca Piñol (Puigverd, 1959), Pilar Sala (Lorca, 1942), Amparo de la Sota (Madrid, 1963), i Marga Ximénez (Barcelona, 1950). Cada una té una part de la sala de la galeria amb una representació del seu art.
Les peces de Muñoz es completen amb uns dibuixos que es contraposen amb gravats de Chillida. També hi ha una pintura del Sean Scully i la galeria Artur Ramon completa l’exposició amb una catifa turca de principis del segle XIX, feta amb llana brodada sobre cotó. I també hi ha una sèrie de teles brodades africanes, que la Mònica Ramon, explica que es feien servir de vestit. A l’exposició que és com una instal·lació d’estructures suspeses, hi ha trossos d’aquestes teles, que són com solen arribar als col·leccionistes. Però també hi ha teles molt llargues, senceres, que per tant són més autèntiques i originals.
Tot plegat art tèxtil contemporani i peces més antigues coincideixen en el gust per les estructures geomètriques – a vegades laberíntiques- i el treball amb materials diversos –ràfia, lli, seda, llana, cotó, fulles de palmera, etc.
A mi m’agraden més les peces ben carregades de material com el teixit de palmera gran de Pilar Sala, del 2001. O l’”Escriptura”, del 1981 de Marga Ximénez, amb lli natural, fils de lli i seda. Grau-Garriga m’ha mal acostumat. Però també valen la pena, almenys per l’elaboració i potència expressiva les altres peces. L’exposició es pot veure fins el 29 d’octubre. Em falta un article per acabar el repàs de la Barcelona Gallery Weekend (15 de setembre). I evidentment quederan moltes propostes per veure!
Detall de l’exposició a l’Artur Ramon. Aquí es mostra la comparativa entre l’art tèxtil i un gravat de Chillida -Foto: Artur Ramon
