La relació d’Antoni Cumella amb l’arquitectura constitueix un dels eixos centrals de la seva trajectòria artística i explica bona part de la singularitat de la seva aportació artística. Des d’una formació marcada per la vocació escultòrica i per una concepció profundament material del fang, Cumella va entendre la ceràmica no com un art aplicat en sentit decoratiu, sinó com un llenguatge capaç d’intervenir en l’espai, i en l’espai arquitectònic en particular, amb plena autonomia formal i conceptual.
Ja a partir de la dècada de 1950, la seva obra va entrar en sintonia amb els debats sobre la integració de les arts que ocupaven arquitectes i teòrics de la modernitat. En aquest context, els vincles amb figures com Alberto Sartoris resulten especialment significatius. El pensament de Sartoris, defensor d’una arquitectura entesa com a síntesi de les arts i basada en la claredat formal, el rigor constructiu i la dimensió tridimensional, va oferir el marc teòric des del qual la ceràmica de Cumella podria ser llegida com una forma d’arquitectura latent de tal manera que les seves peces, i especialment els seus murals dels anys seixanta, poden ser interpretades no com a revestiments ornamentals, sinó com a estructures visuals i materials que dialoguen amb l’espai. De fet, podríem dir també que aquest mateix plantejament va ser compartit pels arquitectes del Grup R com a impulsors de la renovació de l’arquitectura catalana de postguerra, recuperant l’esperit del GATCPAC i reconnectant amb la modernitat europea. La relació de Cumella amb molts d’ells, com Josep Antoni Coderch, Oriol Bohigas o Josep Maria Sostres evidencia una coincidència d’interessos: l’atenció al material, la importància del volum i la voluntat de construir una arquitectura que, essent austera, fos expressiva. En aquests projectes, la ceràmica de Cumella no actuaria com un element afegit, sinó com una part constitutiva de l’obra arquitectònica, capaç de reforçar-ne el caràcter i d’introduir una dimensió sensorial basada en la textura, la llum i el color.
Un moment clau en l’evolució del seu llenguatge de Cumella es produeix a finals de la dècada de 1950 i, sobretot, durant els anys seixanta. Així, si durant les primeres dècades l’artista va fer el pas de l’escultura al treball amb torn, amb uns gresos esmaltats que s’emparenten amb la tradició oriental i l’aportació de Llorens Artigas, a finals dels anys cinquanta, després dels primers grans reconeixements, Cumella també va començar a treballar sobre superfícies planes. L’exposició a la Galeria Illescas de Madrid l’any 1961 podríem dir que va marcar la consolidació d’aquesta nova etapa en què Cumella va començar a centrar una part molt important de la seva producció en murals i plaques planes concebudes per al mur. No hem de pensar que aquest gir impliqués cap renúncia al volum, sinó tan sols una reformulació del mateix: el relleu, la modulació de la superfície i el treball amb esmalts mates i brillants permeten activar el pla mural i convertir-lo en un espai dinàmic, sensible a la llum i al punt de vista de l’espectador.
A partir de la creació del mural de la Casa Jansen (1958), de Fargas i Tous, i el de la Facultat de Dret de Barcelona (1959), i a partir de la bona acollida del mural Hommage to Gaudí, creat per al pavelló espanyol que l’arquitecte Javier Carvajal havia projectat per la Fira Mundial de Nova York de 1964, Cumella va començar a rebre encàrrecs per treballar en grans projectes murals aplicats a l’arquitectura, tant al país com a l’estranger, especialment a Alemanya. Un bon exemple el tenim amb el mural de l’edifici Sandoz (1971) construït a la Gran Via de Barcelona per Xavier Busquets i Martin Burckhardt. I és a través d’aquests treballs que Cumella va desenvolupar amb plenitud una ceràmica de caràcter clarament escultòrica, pensada per a l’escala de l’edifici i per a la relació directa amb l’usuari. La ceràmica va esdevenir així, en cada cas, una pell activa singular, capaç de transmetre densitat matèrica i profunditat visual sense trencar la coherència de cada projecte arquitectònic. Des d’aquest punt de vista, juntament amb l’excel·lència que va assolir amb el treball al torn, una de les aportacions destacades d’Antoni Cumella rau en haver situat la ceràmica en el centre del discurs arquitectònic modern i en haver posat de manifest, d’una manera plena, com aquest material, arrelat a una tradició ancestral, podia assumir un paper plenament contemporani. La seva obra aplicada a l’arquitectura no només amplia els límits de la ceràmica, sinó que contribueix de manera decisiva a humanitzar l’arquitectura moderna, dotant-la d’una dimensió poètica, sensorial i duradora.