Mentre tots estan visitant la fira de les vanitats a Madrid, me’n vaig al Prado a veure Georges de La Tour. Arribo a l’hora de la migdiada i no hi ha ningú. Una mostra monogràfica que aplega trentaun dels quaranta quadres coneguts del mestre de Lorena. La Tour simbolitza el triomf de la historiografia de l’art en tant que va ser redescobert fa cent anys per Hermann Voss rescatant-lo de l’oblit de tres segles. Repasso el seu apostolat sobri, la vella d’ulls plorosos que prega mentre els músics es barallen, els dos vells menjant pèsols que vénen dels Carracci i es projecten en Giacomo Ceruti, la parella, un matrimoni, que prefiguren Chardin, els sant Jeroni de pell de mantega que es flagel·len i els que llegeixen car- tes d’alabastre, els efectes de la llum que surt de les espelmes i banyen les habitacions desertes de les magdalenes.
No m’agraden les seves dones que semblen nines grans, exceptuant la noia del turbant del quadre del Metropolitan, que és bellíssima. Descobreixo que el nen que dorm en els braços de la seva mare sembla aquests bebès reborns que s’han posat de moda i no només surten a les pel·lícules fent-nos passar gat per llebre, també substitueixen frustracions maternals.
La imatge del sant Josep Fuster és sublim, com ho és la de l’àngel que porta la llum. La Tour es la fusió de les formes geo- mètriques de Piero i la llum greixosa de Caravaggio. Un mestre de la llum, sí, com ho fou el professor Milicua que va redes- cobrir el sant Jeroni del Prado i a qui se li dedica justament aquesta gran mostra. No se la perdin.
