Acostumo a arribar als llocs amb temps. Fa una setmana entrava a Girona dues hores abans de la conferència que donava al Caixaforum sobre els paisatges de la col·lecció Thyssen. Vaig pensar omplir aquell temps d’espera visitant el casc antic de la ciutat on feia anys hi havia anat sovint per a decorar l’apartament de Lance Armstrong al carrer de la Força. Em temo que el meu amic ciclista necessitarà molta força ara per poder sortir de l’infern. Sé que se’n sortirà: és un lluitador nat.
Vaig pujar les escales piranesianes que et porten a la catedral i davant la porta principal hi ha un cartell que t’indica una entrada lateral. Resulta que per a entrar has de pagar set euros i si no ho fas només pots seure al bar de la plaça i contemplar com cau la tarda sobre la pell de nata de la façana massa neta, la qual cosa que vaig fer de molt bon gust.
Darrera la única industria que ens funciona- el turisme- ens hem venut el país. A les grans ciutats cosmopolites pots entrar a les catedrals de franc, només pagues si vols visitar el tresor. Això passa a Nôtre Dame de Paris, a Saint Paul de Londres o al Duomo de Milà. Aquí no. A Girona fem pagar per entrar a la catedral. Hi ha una opció per entrar sense pagar: llevar-nos ben d’hora com deia Sant Pep Guardiola i anar de vuit a nou del matí, la única hora que s’obre al culte. Llavors podrem passejar-nos gratuïtament, sabent-nos estalbiadors, per la nau més ample del gòtic meridional mentre els fidels preguen.
Artur Ramon
