Quedo a sopar amb un amic que ve de Nova York i per no moure’ns, – ell pateix els efectes devastadors del jet-lag– quedem al restaurant del seu hotel a l’Eixample. Em diu que s’ha equivocat. Buscava un hotel autèntic barceloní- mentre ho comenta em demano si existeix- i s’ha trobat amb un que podria estar a qualsevol part del món.
La decoració és d’un disseny mal entès, aparent i arbitraria, clarament falsa i poc pràctica. Per obrir les finestres has de demanar ajuda ( no es pot ventilar per por dels suïcides) i el quarto de bany no té cap intimitat, una peixera innecessària per a persones sense pudor. Tot banyat amb la llum del clarobscur naturalista contraposada a la de l’autòpsia. Naturalment no hi ha quadres, – un quadre és un homenatge a un món preterit i anacrònic- només alguna fotografia suposadament contemporània.
El seu hotel és la metàfora d’aquest manierisme decoratiu associat a la marca Barcelona. Els decoradors o dictadors del gust han entès malament la cosa. Per molt fashion que vulguem fer veure que som no cal que el nostres hotels siguin llocs insípids, sense vida, alguns d’un mal gust proper al dels francesos quan també es posen moderns, a cavall entre la boite i el bordell. No m’estranya que grans creadors com Woody Allen llavors no entenguin res quan pretenen condensar en una sola pel·lícula la nostra essència i ens retratin de manera tan insubstancial.
No som més que la imatge que projectem a través dels nostres hotels: que s’allunyen del que haurien de ser: el simulacre acollidor de la llar pels que es troben lluny de casa.
