Visito la antològica de Delacroix a Caixaforum i reflexiono sobre allò que no va dir Baudelaire. L’autor de Les Flors del Mal va reivindicar Delacroix com el pintor que millor traduïa els dies més bells de l’esperit. I no és estrany que, entenen la pintura com color i forma, trobés en Delacroix un far. Clar que Baudelaire li anava molt bé Delacroix per contraposar-lo a Ingres, tal com explica Roberto Calasso en el seu últim assaig La Folie Baudelaire (Anagrama). Si Ingres esgota la línia florentina del dibuix que comença amb Rafael i acaba amb ell mateix (la seva pintura, en canvi, es més la reencarnació de Bronzino que del mestre d’Urbino), Delacroix estira el món venecià de Tizià i porta l’exuberància de Rubens a l’extenuació.Però aquesta exposició també ens revel.la les ombres del pintor . Els seus temes son sovint avorrits, massa literaris i automàtics, sense vida, reinterpretacions clàssiques tronades i la seva visió del Sur em sembla folklòrica i insubstancial. Molts cops no troba la composició justa i a l’atacar la tela directament sense l’ajut previ del dibuix comet errors imperdonables en un artista de la seva suposada talla. M’interessa més quan dibuixa en aquarel.la o grava sensuals tigres o quan es posa barroc i porta la pintura a la reducció de la taca. En canvi quan es posa romàntic i moralista i ens ofereix forçades històries pretèrites o dones abillades a la turca amb cara de lluç bullit entre cavalls barallant-se em sembla massa tou, poc pintor per col·locar-se en el Panteó on Baudelaire i els seus compatriotes l’han tradicionalment situat.
