Artur Ramon Navarro
EL PUNT AVUI, 31.05.2015
Quan els antiquaris entrem a les cases el propietari fa temps que descansa eternament i hem de liquidar el seu món amb els que han quedat, els hereus que ens reben amb ulls gèlids i mirada desconfiada buscant la millor oferta d’un lot que els hi ha caigut del cel. Cases abandonades com gossos sense amo on ja no hi ha llum i cal veure els objectes a les palpentes i coberts de pols. Els rellotges s’han aturat en el temps de qui va viure allí envoltat de coses que ara fan nosa i s’han de despatxar aviat. Nosaltres, els antiquaris, esdevenim llavors els taxidermistes de la memòria. Però sempre hi ha literatura i nostàlgia en aquests espais massa buits on algú va viure i estimar. Objectes personals: roba llençada sobre el llit com deixada pels lladres, les últimes ulleres, una pipa, una ploma estilogràfica, bastons amb mànecs de plata, inútils bibelots. La mirada micro es combina amb la macro, l’escenari on regnen els fúnebres armaris alfonsins, quadres d’escaleta, falsos miralls LLuis XV de purpurina, col·leccions de llibres que mai ningú no va llegir. Demà, en vint-i-quatre hores, tot desapareixerà i el pis quedarà vuit i tornarà a començar la roda del temps just quan entrarà una parella jove i sense fills amb els mobles que han comprat a una botiga de franquícia sueca i hauran de construir en forçós exercici de bricolatge: pobres infeliços que no coneixen el final de la historia i es pensen que tenen tot el temps per endavant!….
