He decidit aquest últim cap de setmana d’estiu tornar allà on no s’ha de tornar mai. He passat l’estiu allunyat del record d’aquells dies feliços i ara hi torno, absurdament, com l’amant torna a l’amada sabent que es juga el tot i el res. Enfilo la carretera de serpentina que em porta a la vila i la vegetació ha depassat l’atracció del verd i pren aquell color de caca d’oca que insinua la fi de l’estiu. Arribo a Masvidal i la casa està tancada, protegida per la porteria de futbol com un gos ineficaç. Davant, la llum de vainilla d’aquest inici de Setembre posa relleu a les carabasses i els tomàquets encara verds. La font de la Barita raja forta però la cabana està tancada com un refugi d’alta muntanya. Aquesta sensació de finitud, de cicle acabat, no només la trobo en el paisatge rebentat de sol i de groc sinó en la pròpia vila, abandonada i trista sense els estiuejants, la colònia que ha tornat a la rutina de la feina.
Entro en el casino del poble de fingida arquitectura modernista i només hi ha el Batlle jugant a les cartes amb quatre parroquians que li riuen les gràcies mentre a la televisió passen una sèrie de por que només mira el tristíssim cap de cérvol dissecat. A la plaça, no hi ha restes de la cobla que ha anat tocant totes les nits de dissabte com avui, ni dels nens corrent entre les rotllanes dels sardanistes afeccionats. La pastisseria està tancada i només a la cerveseria despatxen. Corre un vent fred que anuncia la tardor i les cadires metàl·liques s’apilen davant dels bars, columnes d’acer, les cadires on aquests dies d’estiu s’han assegut els vilatans i estiuejants. Tornem als espais interiors i deixem, sense adonar-nos-en, els exteriors. Setembre. L’estiu assassinat. Nostàlgia de l’oci estiuenc. Només la llum ataronjada de la nit, sortida d’un interior de Graner, és més trista que la fi d’aquesta felicitat.
Quantes converses han quedat mortes a l’asfalt d’aquesta plaça i algun amor d’estiu, furtiu i amb data de caducitat. Una excepció, un parèntesi. Un amor d’estiu és un monument a l’exotisme i difícilment funciona quan d’exòtic esdevé quotidià. M’apropo a la piscina i en les seves aigües verdes s’emmiralla tants banys i tantes rialles dels nens transportant globus d’aigua fent d’aprenents d’en Pep Bou. Tampoc hi ha rastre del socorrista afable.
No queda res de tot el que ha significat l’estiu i que m’he perdut. Deixo enrere la vila i em sé trist i penso que caldria canviar el nom de setembre pel de nostàlgia. Setembre és nostàlgia, com un cementiri de Modest Urgell.
Artur Ramon Navarro
