Avui, quan escric aquestes lletres, fa cent anys que la sufragista britànica Mary Richardson irrompia a la National Gallery de Londres i ganivet en mà li clavava set ganivetades a la Venus del mirall de Velázquez. Interrogada per la policia, Richardson diria que ho va fer perquè no li agradava la mirada libidinosa amb que els homes miraven el quadre. Aquest és un dels pocs casos de la història en els que d’una manera tan física es confon realitat i ficció. Per què?. Possiblement la resposta està en la manera de pintar de Velázquez que se serveix de dues eines que domina com cap altre pintor: el joc dels plans i la descripció tàctil. Aquí ens proposa el retrat d’una Venus d’esquena fent trampes amb el mirall que porta el putti, el qual hauria de reflexar el seu pit i no la seva cara de meuca, i concentrant la nostra mirada en el cul més bell de la història universal de la pintura. I a més la pinta, acariciant-la, jugant amb la sensualitat de la seva pell de nàcar, gaudint en cada pinzellada com va gaudir d’ella abans d’agafar els pinzells quan estava a Itàlia, tant lluny de casa. La Venus de Velázquez és l’exercici d’una transgressió i això és el que no va tolerar Mary Richardson, la dona convertida en objecte de desig i per aquesta raó la va voler assassinar. Hagués pogut agafar altres quadres però el seu afilat ull crític es va fixar en el que ho explica millor.
Artur Ramon
