9.3.14
10.3.14
Caríssims amics,
Els últims versos d’Antonio Machado a Cotlliure van ser: “estos dias azules y este sol de la infancia” escrits a llapis en un paper arrugat. Ho llegeixo en un article de El País mentre ens enlairem de l’aeroport de El Prat rumb a Brussel·les. El dia és blau, pre-primaveral i el sol hagués pogut ser el de la meva infantesa,sí. Des de la finestra de l’avió es desplega una cartografia irreal, trossejada, com un collague de volums grisos i vermellosos banyats per una llum de truita a la francesa. És Barcelona. La ciutat que diu l’alcalde en una entrevista avui que treurà a Catalunya de la crisi.
No sé si Barcelona ens treurà de la crisi,-no ho tinc tant clar-, el que si que sé es que l’hem venuda al turisme. La ciutat per al turisme, no per als seus habitants. Un parc temàtic. Un Port Aventura modernista i lleig on els establiments amb ànima van desapareixent. Després del tsunami de la LAU no reconeixerem la ciutat, els nostres llocs, la nostra memòria, tot sepultat sota les franquícies. Però des de quatre mil metres Barcelona és bella com ho era quan la veia a menys alçada des de l’avió del Tibidabo les tardes tristes dels diumenges de fa quaranta anys…
Arribem a l’aeroport de Brussel·les. Peta el sol a la finestra del boeing i sembla que estem a l’estiu. Quina diferència de fa un any quan estava tot nevat..!!!.Un taxista ens porta cap a Maastricht. Parla una mica de castellà perquè els seus pares es van retirar a Estepona. Pocs anys abans de morir-se es van separar i té la mare enterrada a Estepona i el pare a Maastricht: molt difícil logística quan arriba Tots Sants. inclus per a un taxista… S’assembla a l’actor britànic David Niven, elegant. És holandès i en general el caràcter dels holandesos és obert, son simpàtics, francs, van de cara i m’agraden.
Després d’una hora i mitja ens deixa el MECC que es on se celebra la fira TEFAF que per entendre’ns és com el nostre Mobile World Congress però en art. Una fira que aplega quasi tres-centes galeries de tot el món i més de vuitanta mil visitants, molts compradors i molts voayeurs too. La seva situació estratègica,-pensem que Aquisgrà està a quaranta quilometres i és on Carlemany va pensar fundar Europa- està a Holanda però al costat de Bèlgica, Luxemburg i Alemanya i a prop de França i Anglaterra, tot plegat fa que sigui per dues setmanes l’epicentre del món de l’art a escala mundial. Entrar a aquesta fira abans que s’inauguri es conèixer els budells d’una maquinaria perfecte. Dissenyada en seccions,- pintura, antiguitats, art modern, arqueologia, alta joieria, disseny i paper-, secció en la que per cinquè any consecutiu participem, la fira ajuda al visitant a descobrir de manera enciclopèdica l’art en un museu efímer on tot està a la venda. Caixes de fusta que contenen quadres museables, grans làmpades, mosaics romans al costat de basquiats i warhols….Això és TEFAF. La millor fira d’art del món juntament amb Basilea, la qual només s’ocupa de l’ art modern i contemporani.
El nostre estand està molt ben situat dins de la secció de Paper. Té quaranta dos metres quadrats, set per sis, i l’hem organitzat en base a la selecció que durant tot l’any hem anat preparant. Participar en una fira com aquesta implica un any de feina, és una obsessió i quan arribes i penges les obres s’acaba una preocupació i comença una altra. Però és un gust i un privilegi poder conviure amb els millors dealers i un aprenentatge diari, un màster que no es pot pagar. Podem portar tres obres de no paper i enguany hem escollit una pintura magnífica de Carlo Bonavia, pintor napolità del la segona meitat del segle XVIII, Diana i Acteon que lliga molt bé amb un plat de la mateixa època de ceràmica decorat en blau d’Alcora amb un inusual diàmetre de seixanta centímetres i immaculat estat. I la tercera és una pintura del napolità del Seicento, Andrea de Leone, un pintor rar que mira a Tizià i a Poussin. Dels dibuixos destacaria una aquarel.la cubista de Juan Gris, una tècnica mixta del Tàpies informalista, i una aquarel.la africana de Miquel Barceló que es relacionen amb altres dibuixos d’avantguarda de Sonia Delaunay, Oscar Domínguez, Juli González, Georges Valmier. I del segle XIX destaca l’aquarel·la de Marià Fortuny, Esbós per al venedor de tapissos, tres dibuixos del visionari Eugenio Lucas i un sensual nu d’August Rodin.
Enguany pengem les obres abans del que és habitual. Tardem molt menys. Per què?. Primerament perquè el nostre Josep Maria Gil i el seu fill Dani ens ho tenen tot preparat quan arribem, – les obres desembalades i amb els claus de ganxo posats- i això és molt i té molt mèrit després de setze hores i mil quatre-cents quilometres a les esquenes conduït des de Barcelona. Després perquè aquest any portàvem el estand potser més pensat i ha estat molt fàcil lligar-lo. I finalment perquè l’atzar ajuda i a vegades les coses surten a la primera i tot és fàcil. Un bon presagi. Sigui com sigui, aquest matí a les onze ja havíem acabat i hem tingut temps de veure la fira. Moltes imatges juntes. En trio algunes que em quedaria: l’Ecce Homo i Dolorosa de Pedro de Mena (les millors escultures barroques de la fira senz’altro) dels espanyols Coll & Cortes, una Venus de Cranach, sensual amb la mà tapant el sexe com un Tizià del Nord, un martiri de santa (ho sento no recordo quina) del napolità Filippo Vitale dels madrilenys Caylus, un retrat de dona meravellós de Christian Chad, qualsevol dels miros de Landau, el retrat d’una pintora de Boldini, un paisatge vermellós d’Otto Dix, una aquarel.la de Cezanne, i Marion Morgan Dancers, fotografia d’Edward Weston, entre tantes altres.
Surto de la fira amb la sensació de tenir la primera part de la feina feta. Marxen el meu pare, el Josep Maria i el Dani. Torno sol a Maastricht i cau la tarda. Uns estudiants juguen a futbol a la gespa de davant de casa. me´ls miro amb enveja insana. Compro al super algunes coses entre estudiants universitaris i al sortir sento una nena plorar. 
Miro. Va al darrera de la bicicleta que porta el seu pare i el peu li ha quedat entre els radis de la roda. Veig com es recargola el peu mentre plora desconsoladament. Estic a punt d’anar i dir-li a l’home que pari quan s’adona i d’un sol cop llença la bicicleta i abraça la seva filla.
Tot ho condiciona l’atzar, l’imprevist…. Ahir quan el nostre David Niven ens portava vaig veure un accident. La fugaç imatge entre mantes d’un motorista estès a la vorera de la carretera, potser mort…Fa uns minuts aquest mateix home que ara ja no respira anava a dinar a casa ràpid una tarda de diumenge assolellada i aparentment feliç. No sabem en quina cantonada ens espera la barca de Caront. Per això cal viure la vida plenament… Arribo a casa per escriure aquestes ratlles i un avió creua el cel deixant una estela com el traç d’un pintor còsmic en el llenç blau del cel…
Continuarà
