No he arribat a comprendre l’obra de Miquel Martí i Pol fins que no he sigut capaç de vèncer els murs del prejudici. La imatge del poeta m’arribava distorsionada i amb un gust ensucrat. Un sentimentalisme que se’m feia fals i buit expressat a traves dels mitjans i dels seus amics, de Josep Guardiola a Lluís Llach. Els seus poemes els trobava tous i tant servien per a confortar la família d’un mort en un funeral que per a que un adolescent els utilitzes en una declaració d’amor. Diríem que els versos de Martí Pol eren les paraules que utilitzava el català mig quan no en tenia de pròpies. I acabava pensant que “el vent s’endura totes les paraules que hem malmès de tant dir-les sense amor”, com ell mateix va escriure.
Un dia però vaig comprendre que a vegades la imatge i la persona poc tenen a veure i que calia concentrar-me en la única cosa que val: l’obra. He tornat als seus llibres i he redescobert un poeta sòlid on cada vers és afilat com la fulla d’una espasa. On la seva poesia és pura autobiografia: ” del claustre matern vaig passar directament a la fabrica” o quan diu “escric per sobreviure”. Una poesia existencial que retroba la senzillesa plàcida i natural de Carner. Un poeta que sent popular,- “tot soc capaç d’escriure-ho de manera que convenci la gent”,- es ja un referent. Aquest és el seu gran mèrit i per això és un clàssic.
