Conxita Oliver | 26.06.2024 | El Temps de les Arts
En el marc del festival de fotografia Lumínic, la Galeria Artur Ramon Art presenta Ferran Freixa. La poètica de l’espai; un dels referents imprescindibles de la fotografia creativa catalana. L’autor va destacar per un estil clàssic i elegant que l’ha portat a ser una icona en la representació de l’arquitectura, els espais urbans i la vida íntima cosmopolita. El seu llenguatge tenia una capacitat excepcional per copsar i sublimar la intimitat dels estris, la poètica de les escenes quotidianes, així com el poder per capturar l’ànima dels llocs. Pacient observador de les llums, les ombres i els matisos, tenia una important predilecció per copsar el pas del temps a partir d’escenaris ambigus, objectes o àmbits inerts. La mostra compta amb la col·laboració de la Fundació Photographic Social Vision que representa l’obra de Freixa.
–Ferran Freixa. La poètica de l’espai
-Comissari: Marc Vidal
-Galeria Artur Ramon Espai d’Art
-Fins al 26 de juliol de 2024
Ferran Freixa (Barcelona, 1950-2021) és considerat un dels màxims exponents de la fèrtil generació catalana de fotògrafs que a la dècada de 1970 va representar una segona avantguarda fotogràfica; un col·lectiu que va viure un canvi important a escala social i artística. És a partir del 1975 quan la cultura fotogràfica s’escindeix en dues vies, d’una banda, el fotoperiodisme, i de l’altra, la fotografia amb voluntat artística. La primera es consolida com un gènere fotogràfic prestigiós adobat pel nou terreny social i polític i per la llibertat informativa que possibilita l’aparició de noves publicacions especialitzades en reportatges documentals. Pel que fa al plantejament estrictament artístic, aquest donarà lloc a vocabularis creatius que relegaran el realisme fotogràfic de vessant social, practicat pel reportatge, cap a noves vies experimentals privilegiant la recerca i les innovacions creatives. La pàgina impresa cedeix el seu lloc a l’exhibició, s’inicia el mercat artístic específic i neix el col·leccionisme especialitzat, fets que seran crucials per regularitzar la situació de la fotografia. Una de les tribunes d’aquest discurs modernitzador serà la revista Nueva Lente, a la qual col·laboraran, primer, Pere Formiguera i, més endavant, Joan Fontcuberta que esdevindrà un dels ideòlegs de la cultura fotogràfica espanyola de les darreres dècades. En el marc de la fotografia autònoma o creativa, l’estil documental ha tingut fotògrafs cabdals com el mateix Ferran Freixa, així com Humberto Rivas, Manuel Laguillo, Mariano Zuzunaga, Manel Úbeda i, més tard, Antonio Blanco o Rafael Vargas que van entendre que el documentalisme és productiu estèticament a banda de la seva utilitat.
La poètica de l’espai
L’exposició que presenta la Galeria Artur Ramon Espai d’Art és un recorregut pels motius i temes que Freixa va exercitar amb més intensitat al llarg de la seva carrera i explora la mirada lírica de l’autor, en especial sobre l’arquitectura i els interiors. Els temes seleccionats són majoritàriament botigues i aparadors de Barcelona i interiors d’hotels i restaurants; assumptes tractats especialment al llarg dels anys vuitanta. “Els interiors són testimonis muts de vides passades, plens de detalls que narren històries sense paraules”, citant Marc Vidal, comissari de l’exposició. I continua dient: “A cada fotografia, la poètica de l’espai es manifesta a les ombres que dialoguen amb la llum, com els objectes suggereixen presències invisibles i com el silenci sembla impregnar-ho tot. La cosmovisió de Freixa és, alhora, introspectiva i universal”. La seva gran característica fou la bellesa i la il·lusió de la llum que va investigar en totes les seves sèries fotogràfiques, ja fossin arquitectòniques, paisatgístiques o sobre objectes quotidians.
El 1979 realitza una sèrie de fotografies dedicades a botigues de Barcelona que semblen haver-se quedat detingudes en diferents èpoques, amb estètiques de principis del segle XX. Va saber captar d’una manera essencial objectes i llocs comuns, materialitzant un conjunt que serveix per il·lustrar el pas del temps; un tema que el fascinava. Freixa va saber visualitzar, com pocs, la memòria de les coses i la seva fugacitat. Amb una percepció singular i única, l’art de l’autèntic, el més senzill i corrent, juntament amb l’equilibri compositiu, van acompanyar sempre la seva fotografia melancòlica i lírica. Les seves imatges recorden que la fotografia és “en si mateixa, una al·legoria del temps”, va referir-se en aquest sentit el també fotògraf i estudiós de la fotografia Josep Rigol. D’altra banda, la seva visió assossegada es plasma en l’estabilitat del format quadrat que li serveix per concentrar la composició i la simetria. Una estabilitat que utilitza en les seves refinades composicions a fi de concentrar-se en les escenes d’objectes quiescents —com ara les estovalles i tovallons de restaurants— als quals dota d’un nou esperit de vida. Una altra de les qualitats de l’autor és la veritat aconseguida amb el blanc i negre —per no destorbar amb els colors— que amara la seva obra d’un gran magnetisme i d’una veritable dimensió autobiogràfica.
Breu perfil biogràfic
S’inicià en l’activitat artística l’any 1965 fent estudis de dibuix i pintura, però són els seus projectes en el camp del disseny gràfic a partir del 1969 (any en què obre el seu primer estudi) els que el condueixen al món de la fotografia per treballar en l’àmbit de la moda, la indústria i la publicitat. Es forma en la fotografia de manera autodidàctica: “La meva escola són els meus llibres”, deia Freixa. A partir del 1978 s’especialitzà en la fotografia d’arquitectura, i col·laborà amb els millors professionals, tot i que no deixà mai la seva pròpia obra creativa. Va publicar les seves imatges en destacades edicions nacionals i internacionals. Des de 1973 va participar en diverses exposicions a Europa i Estats Units, sobresortint les que va fer a la Universitat de Salamanca (1994), al Palau de la Virreina (1996), així com la retrospectiva Ferran Freixa. Fotografia 1973-2013 al Centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (2013), amb una proposta personal subjecte a una orientació intimista. Fou un dels impulsors del desaparegut festival Primavera Fotogràfica (1982-20004) i bona part de la seva creació ha posat l’accent en el diàleg entre el que veiem i el que s’amaga. Mitjançant aquest recurs, intentà copsar més el suggeriment i la màgia que no pas l’evidència. Un dels plantejaments més agosarats i paradigmàtics fou El Gran Teatre del Liceu. El foc, darrer acte (1994) en el que retratà les restes calcinades d’aquest teatre i la catàstrofe de l’incendi. La seva fotografia es pot enquadrar dins del corrent europeu anomenat “documentalisme subjectiu”.
