La nostra pinacoteca començarà amb les pintures medievals que provenen de petites basíliques pre-romàniques escampades pel nostre territori. Fixem-nos per exemple, amb la Parabola de les deu verges, les celebres donzelles de sant quirze de Pedret,- cinc de prudents i cinc d’insensates-, i en els colors vius amb els que foren pintades. Cobrien la volta d’una capella lateral de la petita basílica de creu romana de sant Quirze de Pedret, a Cercs, tocant Berga. Mirem-les ara en les sales del nostre museu. Han perdut part del seu encanteri natural però conserven llur bellesa hierática i s’imposen aquests colors naturals, orgànics, pigments de les terres del berguedà manipulats per mans italianes: el blau, el vermell, el verd.
Al costat del mestre de Pedret, posarem a Duccio i una de les seves més belles madonnes encara bizantines perquè dialoguin en llenguatge encara rígid dels primitius pintors. Em refereixo a la Maestà, el tríptic més bell de la història de l’art medieval. No hi ha cap comunicació entre la Verge que mira l’infinit i el seu fill com tampoc n’hi ha entre les donzelles, talles pintades, incomunicades que busquen ser imatges símboliques de la bondat de Déu. La orfebrería de la pintura. Hi ha un espai espiritual entre aquestes obres i nosaltres , enllà de l’espai i del temps. Mai l’art ha representat millor l’essència del missatge de Crist que en aquestes obres pures i verges com ho son els frescos paleocristians sota les primeres basíliques de Roma o com ho son també els mosaics a Ravenna o la sèrie arturíca d’Otranto. L’art com més primitiu més sincer, sense els artificis que venen després imposats pel poder o el gust. En aquestes obres hi ha la voluntat de recerca del Bé i tot és net i fa olor de nou com un cotxe quan surt del concessionàri.
En la nostra pinacoteca no pot faltar una petita taula de Giovanni di Paolo amb les seves figures de rostre afilat retallades en un paisatge de somni. Em refereixo a la “Creació del món” on veiem Déu expulsant a Adam i Eva com un Masaccio avant la lettre i al costat una gran esfera que representa la terra amb els rius i el mar com les que hi havien a l’escola.
Una de les més belles imatges del Renaixement és el fresc que ens va deixar el 1455 Piero della Francesa al mur de l’església de santa Momentana. Dos àngels obren el cortinatge d’un baldaquí per deixar-nos veure aquesta Verge embarassadíssima amb la mà dreta tocant-se el ventre prominent i banyada de lapislàtzuli, el preciós blau ultramar que arribava des de les coves d’Afganistan a través de les rutes de la República Veneciana. El 1785 un terratrèmol va destruir l’església i només va subsistir el fresc de Piero amb la qual cosa una processó de dones “in stato interesante” no han deixat de peregrinar pregant per a “una horeta ben curta”.
Parlant de Verges vestides en lapislàtzuli, no puc deixar de triar la Verge de la Anunciació del gran Antonello da Messina pintada el 1474 i que es conserva al palau Abatellis de Palerm. Obra del final de la seva carrera que condensa tota la qualitat d’Antonello, el més flamenc dels mestres italians. La Verge ens beneeix amb la ma dreta en forçat scorzo a la manera del Mantega mentre amb l’esquerra recull delicadament el vestit. Destaca el rostre que anuncia el clarobscur caravaggista i el detall del Nord en la descripció de l’escriptori amb el faristol de fusta suportant un llibre que sembla fet del mateix fuster el del sant Jeròni.
De lapislàtzuli també és el monumental “Davallament” de Pontormo conservat a l’església de santa Felicità de Roma. Pintat el 1528 seguint l’estela de Miquel Àngel, Pontormo crea una composició complicada en forma d’espiral el·líptica on hi conflueixen diverses figures levitant al voltant del cos de Crist ja mort. Els àngels que porten el cos amb els dits son aire pur, aire deliqüescent de blau i rosa. Poesia del Manierisme, el Barroc del Renaixament…
