Artur Ramon ArtGalería de arte

Pinacoteca imaginaria (III)

Portarem també a la nostra pinacoteca una obra que vaig mirar durant hores ens els meus anys londinencs. Es tracta  de l’”Al·legoria del triomf de Venus” de Bronzino de 1540. Quadre d’un missatge iconogràfic complexe que només Panowsky va saber desentrellar: es veu Cupid abraçant Venus, qui sosté una poma i una fletxa: ofereix la poma al nen mentre li amaga la sageta, poser suggerint la idea de dolç però perillós. A l’esquerra hi ha una dona vella, disgustada, que es frega els cabells: és la Gelosia. A la dreta hi ha un putto llançant roses, amb una polsera a la cama, amb cascavells: representa el Joc o el plaer; senyalant el contrast amb la Gelosia. Els plaers que espera són poc consistents, com ho demostren dues màscares, d’una dona jove i una altra d’home madur i malcarat. Darrera hi ha una Harpia, una noia agradable, vestida de verd, que és el Frau: sembla encantadora però el vestit mig amaga un cos amb escates, urpes felines i cua de drac. És una representació femenina avant la lettre d’aquest notre Millet que cada dia s’assembla més a la serp del Robin Hood de Disney.  Ofereix un rusc amb una ma mentre amaga un animal petit verinós a l’altra: les mans està canviades: la dreta i l’esquerra estan posades a l’inrevés, per manifestar el seu caràcter. Així, la Luxúria està envoltada de mals manifestos i es privada del seu vel pel vell Temps i la Veritat (la seva filla). La Voluptuositat sexual ha estat elegida per manifestar el mal dins d’un context contrareformista. Pintura que sembla un esmalt, sensual i enigmàtica.

Si observem bé la figura de la vella arrancant-se els cabells en el nostre quadre de Bronzino arribarem facilment a la Medusa de Caravaggio pintada quasi cinquanta anys després. Recrea la figura de la Medusa, la bestia mitológica transformada en escoria per a ofendre a la divinitat clàssica Atenea. El seu rostre era utilitzat com a escut en les batalles d’aquells temps. Caravaggio no va voler fer un escut sinó una obra d’encàrrec que li va sortir una obra mestre. Mostra un cap de dona decapitat amb la sang brollant a dojo amb els cabells erissats, retallada sobre un fons d’oli d’oliva.
De Caravaggio a Rubens. La versió del cap de la Medusa de Rubens de 1618 és la versió barroca de l’obra de Caravaggio. Aquí el cap jeu al terra acabat de tallar i una munió de serps i altra fauna s’abraona per a devorar-lo lentament. Es la imatge perfecta de la putrefacció de la carn, del no-retorn al qual ens evoca irremeiablement al nostre necessàri final. Es una imatge tan potent com bella, sòlida com un sonet de Shakespeare.
I de Rubens a Giordano. Andròmeda, estava casada amb Fineas, fins que Perseu la va rescatar d’un monstre marí, i  va acordar que ella es casaria amb ell al seu lloc. En les celebracions del casament Fineas i els seus seguidors van irrompre per a atacar Perseu, que va donar a conèixer el cap tallat de la Gorgona, Medusa, i els va convertir en pedra. El tema ve de la ‘Metamorfosis d’Ovidi “(V, 1 a 235). Aquesta escena de gran dramatisme. se centra en la figura de Perseu en blau intens i els seus agressors furiós, dirigit per Fineas en groc, convertint el color de la pedra mentre es preparen per llançar les seves llances.
Busquem imatges menys fortes i més tendres. A la historia de la pintura no hi ha cul més bell que el de la Venus de Velázquez de la National Gallery, pell de mantega sobre un llit tintorettià. Pell jove i tersa sense les arrugues voluptuoses de les Gràcies rubenianes. Un putto subjecta un mirall holandés d’evan on s’entreveu el rostre d’aquesta bella model romana que tant ens enamora com enamorà a Velàzquez lluny de casa. Pots entendre que un pintor que se somet a la pressió de retratar la bèstia papal d’Inocenci X es relaxi després dins la geografía d’aquest cos que ens ofereix només d’esquena. També podem entendre que una esquizofrénica a primers del segle XX li clavés diverses ganivetades perquè no podía soportar tanta bellesa femenina.

Voldria incloure una galería d’autoretrats en la nostra pinacoteca. L’autoretrat és el mirall de l’anima del pintor i nosaltres els seus psicoanalistes. El millor biograf de Rembrandt fou ell mateix a través de la crónica que ens van deixar en els seus autoretrats, entre els quals em quedo amb el més gran i seré de tots, el de la Frick collection de Nova York. Els veiem vestit com un home ric de negocis i assegut com un rei. Paleta bruna i daurada i mirada de bou, d’un home entrant a la decadencia d’una vida que va de la fortuna a la ruïna, el destí. El posarem al costat de l’autoretrat de Salvatore Rosa que ens mira descarat interrogant-nos. Es retrata de mig cos sobre un fons a l’aire lliure i porta una tabla amb una inscripció en llatí que diu: “ digues alguna cosa millor que el silenci o calla”. Sempre que l’he observat d’aprop a la National Gallery de Londres ho he fet sota un silenci sepulcral.