Arribats aquí, sóc conscient que en aquesta meva però també vostra pinacoteca imaginaria hi falten grans noms, grans obres de la història de l’art. Però no ens enganyem aquesta no és una sèrie d’estiu dedicada al hit-parade de la història de la pintura sinó una tria personal guiada pel meu gust i el record d’obres vistes. Trobareu a faltar el Perugino o el Rafael potser, els arquitectes del món visual clàssic del Renaixement i Miquel Àngel,l’escultor que pinta passant la pàgina de l’ideal de bellesa per obrir la del Manierisme. No hi és el Greco tampoc, el més italià dels pintors espanyols. Clar que hi manca l’escola veneciana, de la puresa del Bellini i del Giorgione a l’exuberància del Veronès o Tintoretto passant per la qualitat tàctil i el sentit clàssic del Tizià.
No podem seguir lamentant-nos del que no tenim perquè semblaríem directors de museus catalans i la nostra pinacoteca imaginaria és universal i està viva encara que ens parli d’un món ja mort. Centrant-nos en Venècia, dedicarem les sales d’avui a qui millor va explicar el segle XVIII: Giovanni Battista Tiepolo. Pintor sensual, dotadíssim, inventor de diagrames pictòrics que va deixar en els murs dels millors palaus europeus de l’època, de Witzburg a Madrid, ciutat on morí tant lluny de casa, passant per les vil·les palladianes. Gianbattista i els seus fills, Giandomenico i Lorenzo, van recrear un món de personatges cortesans refinats i de belles dames de pits petits punxeguts de color mantega. Recull la tradició arquitectònica clàssica de Palladio passada a pintura pel Veronés per apuntar-nos realitats noves i banya els seus quadres amb els colors del veneto, dels vermelles sanguinolents provinents de Tintoretto, als blaus veronesians. Tot en Tiepolo és teatre com deuria ser el món exuberant en el que va viure. M’agrada més Tiepolo, sempre sorprenent, que les vistes quasi industrial de Canaletto, Marieschi i Guardi. Un artista és un geni quan ell sol pot explicar un temps: Tiepolo ho fa. D’ell trio, el gran llenç La Mort de Jacint del Museu Thyssen de Madrid. Al seu costat hi posarem la vista de Dresde en ruïnes de Belloto del museu de Zurich, la millor veduta de l’època.
També Goya explica el seu temps, la seva prometeica figura que viu a cavall d’un món que s’acaba i d’un que comença. Els artistes que viuen en temps de transicions son més interessants que els que els hi toca viure un món sense canvis com una vida petit burgesa. Goya és fascinant, com ho és Fusseli o Blake o Piranesi, artistes que copsen l’essència visual d’un món en transformació. En cada un d’ells s’amaguen molts estils que no son més que la representació formal de les realitats que van viure. De Goya em quedo amb la seva crònica ferotge d’una Espanya de sang i fetge més que amb els retrats o les dames vestides o nues de pits rodons com copes de vi. Demanarem El naufragi en col·lecció particular madrilenya del qual el nostre amic Frederic Malagelada va descobrir la seva font d’inspiració.
L’efecte de Goya amb la pintura del seu temps és similar a la de Picasso. Ells expliquen un temps i deixen un llegat que fa ombra a tots els artistes i llurs obres contemporànies. Així, trio per la nostra pinacoteca una delicada pintura de Luis Paret, La botiga que ens deixarà el Museu Lazaro Galdeano de Madrid: quadres dins d’un quadre en aquest antiquari de rocaille i llum daurada seguint l’estela de Watteau.
El poeta i escriptor austríac Hugo von Hofmannsthal ( 1847- 1929) va definir la pintura millor que ningú dient que és l’art que aconsegueix transformar l’espai en temps, mentre la música transforma el temps en espai. Mai el temps no havia estat copsat millor que en aquestes pintures del divuit a les quals avui hem dedicat les sales de la nostra pinacoteca imaginaria.
