Les darreres sales de la nostra pinacoteca estaran dedicades a l’art del segle XX i el que queda de l’art del segle XXI. Picasso és qui millor explica el seu segle. En un sol artista hi trobem tots els moviments: del primer modernisme a l’expressionisme quasi abstracte d’Avignó, passant pel classicisme, el cubisme, and so on. Picasso és el monstre que debora tot el seu temps. Millor, ell sol és espai i temps. Després d’ell, molt pocs: potser Pollock i Rothko als Estats-Units. Abans que ell, Cezanne que anuncia tot el que vindrà. Sense Cezanne no podriem entendre el cubisme, per exemple. Sense Cezanne no exisitiria Picasso. Dels artistes francesos tan sobrevalorats, Cezanne és un far, el referent, l’home obsessionat amb el tema, el pintor fent-se muntanya. Demanarem el pastel del Picasso blau de la parella dempeus abraçada a la qual s’hi ha afegit darrerament un fragment que hi mancava. Un Picasso que explica l’amor tendre abans de l’acte, allunyat encara del voayeur verd de la última època prenyada d’excesives bulbes. De Cezanne, qualsevol paisatge del Mont Saint Victoire, d’ocres, verds i blaus, precubista.
Hi ha artistes de la seva generació que no em diuen res com moltes pintures de Renoir. Tampoc m’emociona Matisse que el trobo massa fàcil, comode com un sofà. Matisse no arrisca mai, sempre pensa en plaure l’espectador, és un pintor hospitalari, massa gentil com un botiguer, per això agrada tant als americans, com Renoir. Tots dos son invents dels americans, dels nous-rics sense gust que busquen obres fàcils de pintors reconeixibles. Degas, en canvi, és un mestre i qualsevol de les seves ballarines no son més que un pretext per a copsar el moviment. Chagall no m’interessa massa. És més, em cansen els seus rucs violinistes volant sobre taulats de cases destartalades. Pintura pensada pel lobby jueu. Em passa el mateix amb Magritte que el trobo frívol, una mena de Warhol avant la lettre, més publicista que pintor. Monet i Manet sent boníssims em cansen, potser perquè els he vist en massa cartells. Em fascinen les flors de Fantin Latour i m’intriga L’origen del món de Courbet, el qual demanarem perquè és un quadre arriscat i interessant, un retrat anònim com si Goya hagués tingut curiositat ginecològica quan pintava la seva Maja nua.
Qui m’agrada del segle XX?. Els fauvistes em diuen poca cosa: massa repetitius en temes i colors. Els cubistes no m’emocionen. Porten al súblim la lliçó de Cezanne, sí, i finito. Son massa cerebrals i a mi m’agrada la pintura més passional. En canvi, m’agrada molt Van Donguen i Marquet, entre molts altres. Del primer triaria un retrat de dona i del segon una vista del Sena. En la pintura d’entreguerres hi ha grans pintors com el nostre Gimeno o la polaca Mela Muter. Dels nostres artistes, em quedo amb Nonell i trio un gitano sobre fons safrà que va passar per les nostres mans i no haguessím hagut de vendre mai.
Miró és un poeta i una de les seves Constel.lacions dels anys vint podría acompanyar els exercicis geomètrics de llum metàl.lica del nostre Artur Carbonell. Dalí m’irrita. Es millor escriptor que dibuixant, sempre llepadíssim. La pintura massa literaria la trobo excesiva. Per això el surrealisme vol explicar massa coses i no m’atrapa. En pintura, cal fugir de l’excés i de la solemnitat. En canvi, la pintura metafisica, De Chirico i Sironi, m’entusiasma perquè darrera l’arquitectura plàcida sembla que s’hagi comés un assassinat.
Anem acabant la visita en aquesta nostra pinacoteca imaginaria i arribem als encara pintors d’avui que també caldrà tenir representats. Acabarem ràpid perquè quasi no en queden. Sel.leccionem un Tàpies matèric, un Barceló de Malí i una composició de Sean Scully com la que acaba de donar al Museu de Montserrat i que de ben segur el pare Laplana ens deixarà com a punt final a aquest museu virtual que ens ha ocupat l’estiu.
Sento la llargada de la sèrie però els prego comprenguin la voluntat i la dificultat de l’intent.
