Arribant a Barcelona per la Gran Via criden l’atenció les banderoles que ha utilitzat el PSC per a les el-leccions al Parlament Europeu del 7 de juny. Sobre un fons vermell destaquen els caps en grisalla i afilats amb Photoshop d’alguns líders de la dreta : Chricac, Aznar, Bush, Berlusconi i el menys reconeixible Lech Karinski, president de Polònia (deu ser un homenatge al programa de TV3 que tant bé tracta al president socialista i de la Generalitat). La imatge impactant d’aquests caps com un monstre poliforme s’acompanya de l’eslògan: “Ells també volen canviar el món”.
El laboratori del doctor Zaragoza és imaginatiu i en cada campanya els publicistes del PSC ens sorprenen i se superen, sobretot en la manera d’utilitzar demagògicament alguns conceptes. Ja ho van fer amb el famós “si tu no hi vas, ells tornen” de les el.leccions passades que tant bons resultats els hi va donar, especialment a Catalunya, terra que després no han deixat de correspondre amb generositat manifesta i amb gran rigor alhora de complir els compromisos acordats. Zp, aquell gran amic que es feia la foto al palau de la Generalitat amb el primer tripartit, aquell que vem celebrar perquè aportava joventut i talent, com una alenada d’aire fresc en l’Espanya rància del darrer Ansar, Zp, sí, esdevingut Pinoccio, un ninot de fusta el nas del qual creix cada vegada que menteix, és a dir, parla. Ja em perdoneu el parèntesi però aquest ZP em té obsessionat, el llop disfressat de bambi amb un únic objectiu: espanyolitzar-nos, de Catalunya al País Basc.
Retornem al cartell enigmàtic que té una segona versió amb la individualització dels caps en grisalla dels monstres amb rostres animals: Aznar és el més lograt perquè el personatge encaixa bé el retoc de convertir-se en animàlia. En canvi, el pobre polonés recorda el frare bó de Robin Hood. La demagògia saragossana no es queda en els retrats sinó que va més enllà: l’eslògan no quadra amb el que ens venen perquè aquests líders no volen canviar el món sinó que el van voler canviar i el van deixar fet una piltrafa (què li preguntin a Obama). Alguns ja estan jubilats com Aznar, Bush o Chricac. D’altres no ho estan, com Berlusconi o Karinski però son minoria i per tant el temps verbal és inapropiat, demagog. L’esquerra acostuma a ser demagoga i utilitza el vell recurs d’afirmar-se negant. Lleig. ¿No hagués estat més encertat utilitzar la imatge de la seva candidata- com es diu?- com fan els altres partits?. ¿O es que no volen promocionar aquesta senyoreta Rotenmeier freda i antipàtica?. Potser. Clar que Raimon Obiols al seu costat és el Thiranosaurus Rex.
No és que els altres cartells publicitaris siguin el súmmum del bon gust, des del de CIU, amb un Tremosa de foto de comunió sobre un eslògan poc treballat “ARA” en fons orange, a la del guaperes Romeva o el menestral Junqueras. De tots els cartells el més enginyós és el del PSC tot i que la imatge és més antiga que l’anar a peu. Des de la Grècia clàssica s’adorava al monstre dels tres caps de nom Serapis i Tizià va pintar un quadre que penja de la National Gallery de Londres que és l’antecedent del cartell del PSC. Tres caps associats a tres animals son l’al·legoria de les edats de l’home, de dreta a esquerra: el jove amb el gos que significa el futur i la vida per endavant, l’adult i el lleó o la força, i el vell o el llop, la experiència. Obra de madurés on el geni venecià és quasi cinc segles abans un visionari de les grans idees del nostre Robespierre del carrer Nicaragua. La única diferència està en que el vell Tizià ens parlava de la brevetat de la vida i la imatge dels socialistes és la de la inconsistència d’un missatge, paradoxal en aquells que sempre, com a progressistes, han denunciat que la dreta utilitzi el crit de la por com a argument. Ras i curt, tots plegats aconseguiran que el partit més votat sigui el de l’abstenció. No m’estranya.
Artur Ramon Navarro
