Arribem de nit a Atenes. Com deia Victor Hugo, les ciutats cal veure-les de nit, en tenebres. Tot pren un relleu espectral, fantasmagòric. Aquí la llum ataronjada dels fanals de l’autopista banya els cartells escrits en grec, cal·ligrafia que ens porta als temps de l’escola. Llunyà, regna el Partenó il·luminat, majestuós. Al fons, s’intueix el pic afilat del mont Licabet.
Fora de les ruïnes, Atenes és la ciutat del souvenir. Carrers plens de botigues que a casa nostra només trobem a Las Rambles. La sideral distància històrica explica la ciutat i les seves gents: fa vint-i-cinc segles que la ciutat ha deixat de ser el centre del món. D’aquella polis de Pericles on els artistes i els filòsofs construïren el bressol insuperable de la nostra civilització quasi no ha quedat res: tan sols alguns ossos de l’esquelet, ruïnes visitades a l’Acròpoli per turistes que segueixen els guies com els xais els pastors. Des de llavors, Atenes ha viscut el saqueig constant, dels romans als anglesos. Roma es va emmirallar en la Grècia clàssica i va congelar, a través de les còpies, el seu art. Coneixem l’art grec des de les imitacions romanes. Al segle IV, Justinià convertí les escoles de filosofia en esglésies. Des de llavors els Partenó s’adapta els diversos usos dels invasors: és, 1311 a 1388, l’església de santa Maria amb els catalans i de 1687 a 1834, una mesquita sota dominació turca. Per si fora poc, després vingueren els rapinyaires francesos i anglesos del segle XIX, especialment cèlebre Lord Egwin que amb prepotència britànica va decidir que els frisos de Fidies eren seus. No costa gaire imaginar l’escena: mentre arrancava la darrera metopa, Lord Egwin digué: I am really sorry…
Els pocs atenencs que he conegut son introvertits i antipàtics. Potser he tingut mala sort. Crec, però, que si els empordanesos estan tocats per la tramuntana, els atenencs estan tocats per la tragèdia. La tragèdia,sí, de saber-se l’eslavó perdut d’una civilització massa antiga. Frustració nacional que demostren amb els comentaris despectius envers el funcionament de llur país. Son desconfiats i poc amics dels forasters, la qual cosa s’entén si estudiem la seva història. Un poble en desenvolupament que està a la cua de l’Europa Comunitària,- per sota d’Espanya i Portugal, que ja és dir-, quan va arribar a ser la potència més refinada i equilibrada del món antic.
Mentre passejo per la Plaka reflexiono sobre el perquè d’aquest desequilibri històric, d’aquesta involució grega singular. Mentre, m’adono que si tots els gossos que he vist fins ara dormien enganxats al ciment dels carrers, ara n’hi ha dos que esperen que es posi verd en un dels semàfors de la plaça Sintagma per córrer darrera els cotxes, grecs gossos suïcides em dic anant cap a l’hotel…
Continuarà…
Artur Ramon Navarro
