Quan visito les pinacoteques dels mestres antics m’agrada jugar. Tinc dos jocs preferits. Un consisteix en atribuir de lluny els artistes de cada quadre sense veure les cartel.les, la variació més sofisticada del qual és suggerir les dates de quan foren pintats. L’altre, en triar una sola obra que podria endur-me a casa. Un divendres fred de desembre, frisos per poder entrar i jugar, faig cua davant de la Royal Academy a Londres per veure la mostra Tresors de Budapest. Confesso que a les primeres sales no encerto cap nom dels artistes que hi havia darrera les taules medievals hungareses que desconec completament. Tampoc en trio cap perquè em semblen grotesques, allunyades del canon de bellesa occidental. En canvi, a les galeries centrals em retrobo amb els artistes que estimo. Del Renaixament destaco la delicada Sagrada Familia inacabada de Rafael o la també inacabada sanguina de Leonardo, obres que et permeten conèixer l’origen del treball d’aquests grans mestres. Del Barroc em quedo amb els Ribera, Furini, Strozzi, Rubens, Artemisia Gentileschi que podrien penjar de qualsevol gran pinacoteca del món.
Quant a l’obra que me’n duria a casa entre tant capolavoro, penso en el retrat d’una nena que s’acaba de dormir sobre una taula coberta de seda tintorettiana. Duu un mocador a les mans, molt prop del nas com si estigués impregnat d’ una substància narcòtica. Diuen que el quadre és anònim però aquest rostre l’he vist fa poc en el retrat de Simon Vouet a la Alte Pinakotec de Munich. Es la mateixa noia que allí em mirava fixament i ara dorm, misteriosa i tranquila, ençà i enllà del temps.
Artur Ramon i Navarro
