En paral·lel a la carrera d’Història de l’Art vaig cursar algunes assignatures de la de Filosofia i Lletres. Dels professors que vaig conèixer i que em van oferir el mapa des del que he pogut seguir formant-me pocs em van deixar petjada però aquesta minoria els tinc encara avui com a referents. Rafael Argullol n’era un d’ells i encara m’arriba el ressò de les seves classes sempre brillants: Dante, Goethe, Kant, Hegel, Nietzsche, Leopardi, … desfilaven com si fossin vells amics convocats pel professor i la seva paraula seductora. Només a través de la seducció pots conquerir l’atenció d’uns joves preocupats per altres coses, només amb la saviesa d’un filòsof antic i la retòrica del millor orador pots transmetre la passió per saber, per conèixer, pots estimular la curiositat.
Quan Argullol entrava a l’aula tothom callava, la seva sola presencia provocava el silenci perquè s’havia guanyat una autoritat moral entre nosaltres, la mateixa autoritat que trobo ara llegint la seva darrera obra, Visión desde el fondo del mar (ed. Acantilado), una obra sense gènere i que és molts generes alhora (memòria, assaig, novel.la, poesia) i que a través de les seves mil dues-centes pàgines ens transporta a fascinants territoris autobiogràfics. Llegint-lo sembla que retorni a aquelles aules dels primers noranta on, entre una llum de rovell-d’ou, Argullol ens portava a recorre els fonaments de la nostra civilització, ens donava les claus per poder transgredir els nostres propis límits a través de la cultura i alhora ens ensenyava a evitar sempre la barbàrie de la ignorància. Poques coses hi ha a la vida tan gratificants com reconèixer un mestratge.
Artur Ramon i Navarro
