Ara fa un any vaig tenir la sort de conèixer a Verena von der Heyden-Rynsch amiga i traductora a l’alemany de Cioran durant vint anys. Sopàvem a Munich en un restaurant que no podia tenir millor nom: Literatura.
Quan vaig retornar, vaig rellegir Cioran en els llibres editats a Tusquets i em vaig adonar de la força de la seva literatura comprimida en els aforismes. Un aforisme és una manera de condensar tota la literatura en unes poques línies. Pot ser una carícia o una bufetada. Per exemple en Ramon Gómez de la Serna son carícies, en Cioran son bufetades que et sacsegen i et fan replantejar moltes idees preconcebudes. A vegades son directament cops de punt a la boca de l’estómac, especialment quan tracta la vida com una catàstrofe, com un accident.
M’agrada de Cioran la seva falta de solemnitat, la naturalesa dels seus textos que llisquen com l’aigua. El seu ordre moral que té molt d’essencial, d’espiritual, d’arrels provinents dels valors coneguts a través del seu pare, un pastor de Transilvània. El fet que utilitzés una llengua que no era la seva, el francès, i fes l’esforç d’escriure-la com si en fos, li dona als seus textos una puresa de forma que s’ajusta al fons, als continguts. Literatura del no-res que prové dels clàssics, de la veritat que hi ha tant a la Bíblia com en Shakespeare i en Dostoievski. Enguany és el centenari del seu naixement i caldria retornar a Cioran i entendre que és un dels grans clàssics de la literatura del segle XX, encara que no escrivís grans tractats, ni grans novel·les. El seu pensament deixa petjada en els seus aforismes que ens arriben com alenades d’aire fresc, adequadíssims per aquets temps insubstancials que vivim.
Artur Ramon i Navarro
