12/03/2023 | Joan Raventós | TV3
La fira d’art de Maastricht reuneix galeristes de tot el món conscients que és un dels esdeveniments marcats a l’agenda dels grans col·leccionistes
Hi ha un aeroport al sud dels Països Baixos que du el nom de dues ciutats de països diferents, una d’holandesa i una altra d’alemanya. És l’aeroport de Maastricht-Aquisgrà, un referent a la zona pel que fa al trànsit de mercaderies. També hi ha trànsit de passatgers, i aquests dies especialment de passatgers que hi arriben en jets privats.
Es calcula que hi haurà uns 200 vols d’aquest tipus que aterren a Maastricht-Aquisgrà perquè, a un quart d’hora en cotxe, hi ha el centre de fires i congressos MECC, un espai immens on s’estenen 15.000 m2 de moqueta per instal·lar-hi, cada any, la TEFAF, una de les fires d’art més potents del món.
Col·leccionistes de tot el món agafen un vol per arribar-s’hi i comprar alguna pintura clàssica o moderna, alguna antiguitat o una joia. Saben que durant els 10 dies de fira poden trobar peces úniques que arriben a mans dels marxants i que exposen en aquest inacabable i selecte hipermercat d’art.
Representants de museus d’arreu del món visiten la TEFAF (CCMA/Joan Raventós)
Passejant-se pels passadissos de la fira pots trobar-te un Magritte, un Chagall, un Picasso, un Miró, un Sorolla, un Murillo… Són obres dignes dels millors museus i, de fet, a la TEFAF també hi van els directors dels museus més prestigiosos perquè saben que aquí hi poden trobar autèntics al·licients per als seus públics. I trobar allò que busques no té preu. (Bé, sí que en té.)
33 milions d’euros, la peça més cara
Les obres que els galeristes porten a la TEFAF són el millor que tenen. Acostumen a ser quadres que s’han penjat a les parets de reis, arquebisbes, aristòcrates, artistes de Hollywood, estrelles de la televisió, de grans col·leccionistes, i que tornen a les mans dels galeristes, que són qui s’encarreguen de vendre-les de nou.
La galeria canadenca Landau té un estand en una cantonada privilegiada i rep els visitants amb “La corda sensible”, un Magritte que el pintor surrealista belga va pintar per la seva dona Georgette Berger el 1960 i que ara es ven per 33 milions de dòlars. La mateixa obra s’havia subhastat el 2017 per 16 milions.
Així és com funciona, quan les peces arriben a les mans dels marxants d’art comencen un viatge que pot durar anys o segles.
El Murillo que torna al mateix galerista al cap de dos segles
Esteban Bartolomé Murillo va pintar la “Verge de la faixa” el 1660, per encàrrec de l’arquebisbe de Sevilla, i al cap d’un temps la va comprar l’alcalde de la capital andalusa. Però aviat va tenir un nou interessat, ni més ni menys que el rei de França, que volia aquesta obra amb motiu de la inauguració del Museu del Louvre.
Però amb la Revolució Francesa el rei de França va haver de fugir amb els quadres, i la galeria Colnaghi, la més antiga del món, li va comparar la peça per vendre-la al duc de Montpensier el 1853. La pintura tornarà a Espanya, però la comprarà un col·leccionista del Japó que l’acabarà venent a TEFAF el 2003, a un col·leccionista espanyol. Aquest li vendrà a un altre col·leccionista, en aquest cas de Suïssa, que ha tornat a contractar Colnaghi perquè vengui aquest Murillo. La galeria ho intenta de nou al TEFAF d’enguany, amb un preu de 12 milions d’euros.
Qui explica aquesta història és el català Jordi Coll, director de Colnaghi, una galeria amb seus a Londres, Nova York, Brussel·les, Venècia i Madrid i que demostra que les grans peces d’art mai paren de moure’s i que això alimenta un mercat que resisteix qualsevol embat.
“No vam parar ni durant la covid”
La fira TEFAF ha tornat aquest any a la presencialitat després de les restriccions imposades per la pandèmia. Hi havia ganes de tornar sobre la moqueta del Palau de Congressos, de trobar-se amb els galeristes, de compartir la passió per l’art amb altres col·leccionistes mentre s’assaboreix una de les 17.000 copes de xampany que s’hi serveixen o es degusta una de les 11.000 ostres.
És l’ambient dels primers dies de la fira, aquells reservats només per als que tenen invitació i no per al públic general. Dies d’estrena i segurament els més decisius, els que es poden tancar les vendes de pes. Els col·leccionistes saben que si s’ho pensen massa, potser algú s’emportarà la peça abans.
El mercat de l’art és dinàmic. Ho explicava Paul Smeets, galerista de Rob Smeets, que hi ha portat un autoretrat de Francesco Lupicini que durant anys es va atribuir a Caravaggio. Una peça deliciosa per com mima la tècnica dels clarobscurs. Smeets sap apreciar les grans obres de la pintura, potser per això l’han fet cap de pintura de la TEFAF, el màxim responsable de seleccionar quines obres s’exposen després d’un llarg procés de verificació.
Smeets domina el mercat i en sap la fortalesa. Explica que ni durant el període de la covid “el mercat de l’art no s’ha aturat, especialment, el mercat d’art d’alt nivell”.
És una potència que també ens corrobora un dels galeristes catalans presents a Maastricht. Artur Ramon diu que quan el 2020 de sobte tot es va paralitzar, quan es vivia el pitjor escenari dels imaginables, ni tan sols aleshores, diu Ramon, la seva galeria va tenir pèrdues. Tampoc guanys, però van salvar els números.
Tres catalans entre un grup amb molta competència
La fira TEFAF té espai per a 270 exhibidors, però en aquesta 36a edició hi ha hagut 800 galeristes d’arreu del món que han aixecat el dit per tenir-hi un racó propi.
L’espai de la galeria Colnaghi a la TEFAF (CCMA/Joan Raventós)
“Hi ha un nivell molt alt, i això atrau tots els clients del món, tant els institucionals com els privats. Per nosaltres és un moment clau”, explica Jordi Coll, de Colnaghi. Ell hi és amb el Murillo com a joia de la corona, però hi hem trobat altres catalans que s’han fet un lloc entre els millors dels millors.
A Artur Ramon li va costar sis o set anys aconseguir plaça després d’haver acreditat que podrien ser un dels escollits. Calia demostrar una trajectòria solvent i, sobretot, qualitat en les obres que s’hi porten.
Dues catalanes entre “l’exèrcit de 200 especialistes” per a certificar les obres
Cada una de les 20.000 obres que s’exposen a Maastricht passa per un procés molt minuciós de certificació. Es coneix com a “vetting” i reuneix fins a 200 especialistes que analitzen les peces una per una per acreditar-ne l’autenticitat i el valor.
Són historiadors de l’art, conservadors i restauradors que se citen a la TEFAF abans que obri portes al públic per sotmetre totes les obres a un dels processos més exigents de certificació d’obres. És “un exèrcit d’especialistes”, explica Monica Piera, una hisoriadora de l’art experta en mobles que forma part d’aquest grup. No és l’única catalana, també Maria Antònia Casanova, experta en ceràmica i directora del Museu de Ceràmica de Barcelona, entrega els seus coneixements a la validació de les peces que s’exhibeixen a Maastricht.
La seva feina és analitzar cada peça i analitzar-la en base a l’experiència d’aquests professionals ajudats per equipaments tècnics d’última generació. “No es tracta que pensis si una obra és certificable o no, si no que racionalitzis allò que intueixes. La intuïció no existeix”, assegura Piera. Per avalar la intuïció els especialistes disposen d’instruments tecnològics molt avançats que avalen les discercions acadèmiques que els professionals del “vetting” sotmeten a debat.
La manera de treballar de la TEFAF en aquest àmbit ha donat un reconeixement especial a la fira de Maastricht. Entre els professionals del sector emergeix una frase recurrent: “això és nivell TEFAF”, diu Monica Piera en referència a l’exigència que es demana als galeristes que tenen plaça al certamen, Aquest tipus de fira solen disposar del filtre del “vetting”, però l’escrupolositat del de la TEFAF és inigualable, asseguren els que saben quin pa s’hi dona.
Artur Ramon ha superat aquest filtre amb diverses obres com “Noies a la platja”, de Joaquim Sorolla. El pintor valencià el va fer el 1908, durant la millor etapa seva, que ha estat uns set anys al Museu Sorolla de Madrid cedit per una col·lecció privada que ara ha confiat en Artur Ramon Art per vendre-la a Maastricht.
I la confiança ha estat un encert, perquè amb dos dies de fira Artur Ramon ja la va vendre. El preu d’aquesta peça era de 2,7 milions d’euros.
Ramon ha voltat fires pertot arreu i el seu calendari no s’atura. Després de Maastricht anirà a París per fer una exposició al Salon de Dessin, on mostrarà algunes peces dels germans Santilari.
El galerista Jordi Mayoral (CCMA/Joan Raventós)
Qui també volta pel planeta és el galerista Jordi Mayoral, que aviat tornarà a fer les maletes per anar a Hong Kong. Ara, de moment, també és a la TEFAF per “promoure la nostra cultura i els nostres artistes tant de postguerra com contemporanis”.
Diu que aquest és el seu leitmotiv i no és només un eslògan. A Maastricht hi ha portat un Manolo Millares, un artista canari amb una forta vinculació amb Catalunya i els grans artistes del moment, que reprodueix al seu “Quadre 96”.
Es tracta d’una obra que es va exposar al MoMA de Nova York el 1960 i que per Mayoral és “extraordinària”. Diu el galerista que “explica molt bé una època, el 1960, en què Espanya era en blanc i negre i, a la vegada, explica la voluntat de canvi, de ruptura, d’esperança. És una peça valenta, decidida, trencadora i que segur que ens sacseja. I normalment, quan passa això, vol dir que l’obra marca la diferència”.
Mayoral l’ofereix per 1,2 milions d’euros, al costat d’altres perles de l’art modern. Com “Podria estar amb tu per sempre”, un acrílic de l’artista Adriana Oliver, una barcelonina de 32 anys considerada una artista emergent en qui Mayoral confia i que, sobretot, encaixa amb la seva filosofia de “promoure la cultura dels nostres artistes”.
N’hi diuen fira, però podria ser un museu
Les peces que aquests tres galeristes catalans han portat a la TEFAF podrien estar perfectament penjades a les parets de qualsevol dels museus més prestigiosos del món. I aquesta afirmació no dona marge a l’exageració, perquè al seu costat hi ha obres que han voltat per les galeries i museus més importants.
Hi ha pintures com “Autoretrat amb paleta”, de Marc Chagall, que la galeria David Tunick ven per 23,6 milions d’euros, i representa la segona peça més cara de la TEFAF. Te la trobes gairebé per sorpresa mentre camines embadalit damunt els 15.000 m2 de moqueta que converteixen l’immens hipermercat en una exposició acollidora i curulla d’història i art del més alt nivell.
