La única vegada que es van poder veure junts els dos quadres que motiven el comentari d’avui va ser a Barcelona amb motiu de la mostra El Greco. La seva revaloració pel modernisme català (MNAC 1996-1997). El Greco procedeix del museu de Belles Arts de Sevilla d’on surt en poques ocasions mentre el Picasso és d’una col.lecció suïssa que tampoc el sol prestar.
Malgrat els tres segles i mig que separen les dues obres, el diàleg entre els dos mestres a través d’un mateix tema era una de les grans atraccions d’aquella magnífica exposició. Picasso transforma la cara de Jorge Manuel Theotocópuli, fill de El Greco, en una màscara africana i anatomitza el traç per fer-lo seu. Així la mà dreta que subjecta el pinzell és molt expressiva o l’esquerra que subjecta la paleta i els pinzells sembla la pinça d’un crustaci. A la dècada dels cinquanta, Picasso es va interessar en reinterpretar els grans mestres més que en copiar-los, bàsicament per dos motius: per trobar nous temes més enllà de la realitat i per posar el seu nom al costat dels més grans, sabedor que ja tenia un lloc en l’Olimp dels màxims genis de la pintura. Els resultats van ser desiguals. Alguns aconseguits, com les aproximacions a l’erotisme subtil de Cranach i altres no tant, com la sèrie de les Meninas que va donar al Museu Picasso de Barcelona. Aquí, Picasso davant El Greco està en un dels punts àlgids d’ aquesta revisió. Deuria conèixer el quadre a través d’una reproducció en blanc i negre en les monografies que sobre el cretenc es van publicar en aquells anys. I el que sorprèn al reviwal picassià és la fina línia blanca, gairebé imperceptible, que recorre la part esquerra del quadre i que representa el dors d’una tela en un cavallet. Un recurs que va haver executar a última hora i que no és per a res arbitrari amb la mateixa pintura blanca amb la qual treballa el vestit negre amb una línia de serpentina i després la signatura. La representació de la tela aconsegueix un doble efecte: convertir l’espectador en retratat i reflexionar sobre l’ofici de la pintura, una mirada molt velazquenya sobre El Greco. A més, el malagueny s’atreveix a fer una cosa que només poden fer els grans mestres quan juguen a tennis de taula: millorar l’obra d’El Greco i convertir-la en un Picasso.
Artur Ramon
