per Artur Ramon | miradorarts.com
D’entre totes les expressions artístiques, la ceràmica és de les més pures perquè, entre la matèria i l’objecte només hi ha la mà humana, batent-se amb el fang en el torn i la imprevisibilitat del foc.
Un art orgànic i atzarós, sí; i bé que ho sabia Josep Llorens Artigas, el millor dels nostres ceramistes quan, com un forner a trenc d’alba, portava els seus gerros al forn sense saber què passaria hores després.
Cada peça era una revelació, en cada cocció hi havia l’enigma de l’art quan també és alquímia o màgia… Un dia ho tenia tot preparat per a treballar amb Picasso i el geni malagueny no és va presentar. Llavors va començar a treballar amb Raoul Dufy. En part, la historia de l’art s’escriu a través de l’arbitrarietat de les relacions humanes…
Divago sobre la ceràmica ara que fa unes setmanes ens va arribar la trista notícia de la mort de Maria Bofill, una ceramista amb majúscules, que va sucumbir a aquesta maledicció de la pesta en temps moderns.
La darrera vegada que la vaig saludar, estava contenta de veure les seves obres al costat de les dels seus col·legues i amics en la mostra que la Mònica, la meva germana, va organitzar a la galeria (L’art del buit. Ceramistes contemporanis, Artur Ramon Art, setembre-novembre 2020). Subtil exposició comissariada per Caterina Roma, on em vaig adonar que el col·lectiu dels ceramistes està format, majoritàriament, per un grup d’amics intergeneracional que comparteix idees i receptes, unit de manera molt inusual entre creadors, és a dir, egos.
La Maria Bofill es va dedicar en cos i anima a la ceràmica i ho va fer en una doble vessant, com a artista i com a pedagoga. La seva llarga carrera en els dos camps és de tots coneguda, essent un referent nacional i internacional en la matèria. Va treballar normalment en porcellana amb unes peces, vasos amb forma de copa sostinguts per columnes, que tenen una veu pròpia, un segell. Es va inspirar en l’arquitectura i les formes naturals.
Des dels anys seixanta va exposar arreu del món, de França a Japó, de Bèlgica a Mèxic. I com a docent va impartir durant quaranta anys a l’Escola Massana, essent una professora reconeguda i estimada. La seva obra era com ella, serena i senzilla, amb formes tradicionals decorades amb pinzellades on deixava al descobert les incisions, taques o orificis que quedaven fossilitzats en el forn a manera de declaració d’intencions: l’art no és perfecte.
Vaig conèixer a la Maria Bofill el 1989, quan la vam exposar a la nostra sala del carrer de la Palla, 23; i des de llavors vaig quedar atrapat per les seves peces blanques o policromes que em recorden la ceràmica que apareix en la pintura antiga. Sobre la xemeneia de La forja de Vulcà, de Velázquez, hi ha una petita gerra blanca que podria ser l’embrió de les copes de Maria Bofill. O darrera les ceràmiques amb les que Zurbarán construïa les seves natures mortes, hi ha el mateix rerefons: una ofrena mística per a un Déu, malauradament, avui tant absent…
A l’imatge: Maria Bofill, Mont-serrat, 2009.
