per Artur Ramon | miradorarts.com
En la majoria de negocis, callar és un do. Però, per exercir-lo, necessites estar dotat d’una barreja estranya d’intel·ligència i humilitat, o a l’inrevès.
Quan un antiquari italià va veure en una subhasta madrilenya un quadre antic i brut que representava un Ecce Homo i estava atribuït a l’escola de Ribera –estimat en només 1500 euros–, li va faltar temps per contactar amb un professor italià que reafirmés el que intuïa.
L’antiquari no sabia que aquest home en el qual ell confiava era un altaveu vivent, incapacitat per a mantenir un secret; i la seva acció va ser metafòricament com llençar un raig de tinta en un got d’aigua. A partir d’aleshores, l’aigua es va anar tornant negra.
El propietari de la subhasta va despenjar el quadre més de vint vegades per a persones que volien corroborar el somni de tot antiquari: trobar el Caravaggio perdut. Dos espavilats dealers italians van enviar a una reconeguda experta en el Merisi, que no només va fer fotografies pel davant i pel darrere de la tela, sinó que, portada per la vanitat de qui se sap capaç de convertir un anònim en una masterpiece, va parlar massa i amb qui no havia de parlar.
La notícia va arribar al director del Museu de El Prado, que va agafar el telèfon i va trucar al Ministerio de Cultura perquè declaressin immediatament el quadre com a inexportable, amb la qual cosa es s’espolsava de cop tot el mercat internacional i devaluava el quadre a un terç del seu valor real.
El subhastador, aterrit davant d’aquest tsunami, va decidir no vendre el quadre; el va retirar dient que la propietat volia estudiar-lo amb més detall. Mentrestant, els experts en l’artista es pronunciaven sense haver vist més que una mala foto. Que si és autògraf, que si no ho és, que si és de 1605 i era el que va pintar per al cardenal Massimo Massini –i, per tant, és l’original del què hi ha al palazzo Bianco de Gènova–, que si és més tardà, fins i tot algú es va aventurar a dir que és un dels mítics quadres que Caravaggio portava en la seva barca quan va arribar al necessari final recorrent amb febre Porto Ercole, a trenta quilòmetres de Roma; a punt d’aconseguir la butlla papal que l’absolia de delicte –havia assassinat el 1606 un soldat de sa Santedat– i permetia que deixés de fugir.
Fa tan sols unes setmanes, el propietari pensava que tenia un quadre de poc valor, i avui, una obra mestra.
Aquesta història increïble és com una sèrie. N’hem vist només el primer capítol, que titularem “el descobriment”. La trama continua. Hi haurà més episodis, en els quals veurem l’opinió contradictòria dels experts; com el quadre guanyarà, una vegada net de vernissos foscos que no el deixen llegir bé; com s’arreglarà el subhastador amb el propietari (puc imaginar el pobre home confós, atordit: fa només unes setmanes pensava que tenia un quadre de poc valor, i avui, una obra mestra); com s’utilitzarà l’obsoleta llei de patrimoni per a salvaguardar el patrimoni i protegir les institucions per a, al seu torn, desprotegir la propietat privada i el lliure comerç d’obres d’art; qui es posarà la medalla de ser el primer que el va veure (em temo que seran legió); on acabarà penjat; quin serà el seu preu…
Sigui com sigui, darrere d’aquest primer capítol rau una meravellosa moralitat. Quelcom que em va confessar un dels meus millors amics, també antiquari, quan de nen el seu pare, home de negocis, li va dir tot mirant-lo als ulls: “el secret de l’èxit és l’èxit del secret”.
