per Artur Ramon | miradorarts.com
Un taxi és un confessionari. La diferencia està en que els rols no queden clars, de vegades el taxista fa de mossèn i el client de fidel o viceversa.
Vaig fer de capellà en un trajecte llarg i el taxista em va mostrar, sense embuts ni pudor, les ferides encara sagnants de la seva recent separació. Conec bé el rerefons d’un mal matrimoni: un còctel explosiu de misèries, culpabilitats i rancúnies, en resum, runes humanes.
El meu confessat em va descriure la seva ja ex amb un termes que no he oblidat mai: una psicòpata narcisista compulsiva maligna. Tots coneixem individus que es pensen molt més del que son, que van de genis per la vida i menyspreen els altres per tal d’afirmar-se ells mateixos. En vaig reconèixer un veient el documental que Netflix dedica a l’escultor Stanislaw Szukalski, a qui la crítica va considerar un dia el millor artista polonès del segle XX.
Amb el ritme trepidant d’un thriller, Struggle: la vida y arte de Stanislaw Szukalski –produït per Leonardo di Caprio, amb el qual hi va conviure en la seva infantesa a Califòrnia– és un bon documental d’un home nascut sota el signe de Saturn.
S’hi narra com Glenn Bray, col·leccionista d’art pop, va veure en una llibreria de Califòrnia un llibre del 1923 amb dibuixos, pintures i escultures d’un artista la signatura del qual, una cal·ligrafia retorçada i inoblidable, era impossible de llegir. Temps després va tenir la sort d’ensopegar amb un cartell amb la mateixa signatura enigmàtica que finalment va poder desxifrar: Stanislaw Szukalski.
Ara calia trobar-lo, i l’atzar va fer que visqués a prop seu. Durant 105 minuts que passen ràpids, coneixem la vida secreta d’aquest geni. El seu origen de nen prodigi a Cracòvia, el salt als Estats Units fugint d’una Europa en guerra, el retorn a Polònia i el seu pas breu per la Acadèmia de Belles Arts, on es negà a treballar amb models. El coneixem de gran –un narcisista insolent i soberbi però alhora tendre i fràgil– i podem comprendre com era de jove: “poso Rodin en una butxaca i Miquel Ángel en una altra i camino cap al sol”.
Les entrevistes amb ell i els seus amics, joves hippies americans que va conèixer als anys setanta, es combinen amb imatges de les seves obres, que son una fusió entre les escultures monumentals precolombines, els tòtems de l’Illa de Pasqua, Miquel Àngel i Rodin, tot passat pel filtre de l’art déco quan s’empelta de l’art feixista. De fet, va flirtejar fent obres per als nazis i Mussolini, alhora que va escriure el poema Krac, un manifest antisemita.
Obres misterioses a mig camí entre allò sublim i allò ridícul, l’obra mestra i el kitsch, la majoria de les quals van ser destruides el 1939 per un bombardeig. Szukalski va sobreviure de miracle perquè una obra monumental, Boleslaw, li va caure a sobre i va romandre sepultat dies sota les runes. L’encert del documental és el joc entre realitat i ficció, les preguntes sense resposta que es llancen a l’espectador i que fan pensar en si el que veiem és real o és una farsa, si és un bon artista o no…
Tota biografia té llums i ombres perquè el bé i el mal estan en el cor de la naturalesa humana. Szukalski va viure una vida intensa. Va veure morir el seu pare atropellat, i va diseccionar el seu cadàver per a comprendre l’anatomia del cos humà, va viure l’èxit i l’amor, així com el fracàs i la pèrdua. Un home petit i musculat amb un crani afilat on brillaven uns ulls de lapislàtzuli, un rostre ben diferent de les imatges en sèpia del jove androgin amb cabells de patge. La seva historia és, en part, la historia de la cultura europea d’entreguerres del segle passat aniquilada per la ignomínia.
