Per Artur Ramon | miradorarts.com
Fa un parell d’anys que vaig poc en transport públic, però abans me’n vaig fer un tip d’anar-hi. Podria fer el trajecte entre Plaça Catalunya i Sarrià amb els ulls clucs i viceversa, amb els FGC, que és l’Orient Express del nostre transport subterrani.
Darrerament l’he tornat a fer i la multitud d’abans ha desaparegut, portada pels vents d’aquesta pesta que no s’acaba mai. L’intercanviador de la Plaça Catalunya és un fòssil urbà, una relíquia dels anys seixanta que no ha patit quasi cap transformació, un punt de trobada on Dostoievski hagués pogut escriure les seves Memòries del subsòl.
Parlant de literatura, allí mateix hi ha una parada de llibres usats que es venen a preus de saldo amb finalitats humanitàries. Acostumo a parar-m’hi i em sorprèn l’especialització en literatura hispanoamericana que sobresurt entre volums que un dia foren best-sellers. La darrera vegada que la vaig visitar em van atreure tres volums dels Relatos de Julio Cortázar en l’edició d’Alianza, que es venien per tres euros cadascun (costa €14 cada volum en llibreria). Els vaig comprar.
De camí a casa em vaig adonar, pels segells estampats en moltes de les pàgines i la fitxa de lectura de la contracoberta d’un dels volums, que procedien d’una biblioteca pública, d’un Institut el nom del qual ara no aconsegueixo recordar. Van estar uns dies a la taula de la sala de casa, a prop de la butaca Chester on llegeixo, els tres acompanyant un buda de quatre cares japonès de bronze daurat que, il·lús com soc, toco diàriament pensant-me que em dona sort. No m’agradava la idea de tenir uns llibres robats en una biblioteca pública i un dia vaig buscar el numero de telèfon de l’Institut i vaig posar-m’hi en contacte per a explicar el meu cas.
Em va atendre una noia (per la veu enèrgica semblava jove) molt amable que em va dir que havien decidit tancar la biblioteca per falta de lectors. Em va demanar el meu telèfon perquè volia parlar amb la coordinadora i averiguar què havia passat amb els llibres, i que em diria aviat alguna cosa. Diligentíssima, en menys d’una hora ja tenia una resposta. S’havien venut els llibres de la biblioteca, que havien anat a parar a l’organització benèfica on jo els havia comprat. Per tant, assumpte aclarit, tot legal, cap problema, “quedi’s amb els llibres i gaudeixi’ls” em va dir la noia, tot reconeixent que no sabia qui era Julio Cortázar.
En penjar, vaig pensar en com s’ha degradat la nostra societat. Un Institut públic –possiblement no és l’únic– decideix tancar la biblioteca per manca de lectors. La seva coordinadora no sap qui és Julio Cortázar. Naturalment, les dues coses estan relacionades. No pots valorar, ni estimar el que no coneixes. En comptes d’estimular la lectura comprant més llibres, decideixen abandonar la causa, desmantellar-ho tot.
És el triomf de l’imperi audiovisual contra el dels llibres, el de les humanitats sucumbint a la revolució tecnològica, la Playstation omnipresent i vencedora. En resolució, l’apologia de la ignorància. Extirpant la cultura no construirem una societat millor, ans el contrari, una societat sense sentit crític, sense opinió, un ramat de cretins populistes i radicalitzats incapaços de millorar res, frissosos per sortir al carrer a cremar-ho i rebentar-ho tot al crit de la primera consigna.
La irradiació nefasta de Trump ha creuat l’Atlàntic. Quan pensava que anàvem cap a un món sense cultura, episodis com aquest i les imatges dels nostres carrers a s’hora baixa em demostren dia a dia que ja hi som.
Empty. Fotografia d’Andy Maguire. CC BY 2.0.
